La Paraula dissolta

La vegetariana de Han Kang (Nobel 2024)

“La vegetariana”, de Han Kang (Premi Nobel de literatura 2024)

“La vegetariana” (2015), de l’autora sud-coreana Han Kang, és una novel·la que incomoda i fascina a parts iguals. Darrere d’una premissa aparentment simple —una dona que decideix deixar de menjar carn— s’amaga una reflexió profunda sobre la repressió, la violència social i la recerca d’una llibertat íntima, gairebé animal.

L’obra està estructurada en tres parts, narrades des de la perspectiva de tres personatges diferents, tots ells testimonis de la progressiva alienació de Yeong-hye, la protagonista. Aquest recurs, lluny de diluir la força del relat, el multiplica: Yeong-hye mai explica directament els seus motius, i és precisament aquest silenci el que amplifica la seua radicalitat. Com el Glahn de “Pan” de Knut Hamsun (Nobel de literatura 1920), Yeong-hye actua per impuls, guiada per una intuïció que la societat no pot —ni vol— entendre.

La natura, aquí, no és un espai bucòlic, sinó un refugi gairebé espiritual. El desig de Yeong-hye d’abandonar la carn, de deixar de ser part d’una cadena de consum i violència, es va transformant en una recerca d’identificació amb el món vegetal. Aquesta metamorfosi té un component místic, però també corporal: Han Kang descriu amb una bellesa inquietant la relació entre cos i natura, des d’una sensibilitat que recorda les pulsions primitives de Hamsun, però traslladades a la fredor asfíctica de la societat urbana contemporània. Tant Hang com Hamsun conecten aquest univers de personatges inadaptats amb la natura com a refugi i exili.

La escriptura de Han Kang és minimalista, precisa, plena d’espais en blanc que obliguen el lector a confrontar-se amb allò que no diu. No hi ha grans explicacions psicològiques, sinó gestos, silencis i mirades. Aquesta economia expressiva accentua la càrrega simbòlica de la història: la renúncia a la carn esdevé una metàfora d’oposició a la violència sistèmica —familiar, patriarcal, institucional— i, alhora, una fugida cap a una forma d’innocència impossible.

“La vegetariana” és una novel·la sobre el límit entre civilització i natura, entre allò humà i allò altre, que qüestiona fins a quin punt la societat tolera la dissidència radical. Com en “Pan”, el càstig social davant l’instint és implacable. La llibertat, en Han Kang, és una rebel·lia que només pot expressar-se a través del cos, fins a la desaparició.

Jcll maig 25.

PAN de Knut Hamsun

“Pan”, de Knut Hamsun. Editat per Nórdica.Libros. març de 2.024.

Knut Hamsun, autor nòrdic (1859-1952), un dels escriptors més contradictoris de la literatura europea, és tan recordat pel seu geni literari com per les seues simpaties polítiques tan deplorables. Racista i filonazi declarat, Hamsun va arribar fins i tot a elogiar públicament Hitler, un acte que va marcar de manera indeleble la seua figura després de la Segona Guerra Mundial. Jutjat per traïció a Noruega, la seua edat avançada i el presumpte deteriorament mental van suavitzar la seua condemna. Tot i això, el seu llegat literari va continuar creixent, exercint una influència poderosa en autors del segle XX com Thomas Mann, Franz Kafka, Hermann Hesse o fins i tot Charles Bukowski.

“Pan” (1894), una de les seues obres més representatives, condensa a la perfecció les virtuts estilístiques i temàtiques que li pertanyen generosament. Lluny de l’artifici retòric, Hamsun adopta una prosa senzilla, gairebé minimalista, que resplendeix en la descripció bucòlica dels paisatges nòrdics. La natura, a la seua obra, no és un simple teló de fons: és un personatge viu, que respira i condiciona els impulsos més primaris de l’ésser humà. En aquest sentit, “Pan” s’inscriu dins el neoromanticisme, amb la seva exaltació de l’instintiu davant les normes socials.

El protagonista, el tinent Thomas Glahn, encarna aquest esperit salvatge i contradictori. Glahn és un ésser antisocial, imprevisible, apassionat fins a l’autodestrucció, incapaç d’adaptar-se a les convencions de la vida burgesa. La seua relació turmentosa amb Edvarda, jove filla d’un ric comerciant, és més un duel d’orgulls que no una història d’amor. Hamsun retrata aquesta tensió amb una cruesa i sensibilitat que anticipen les obsessions de la literatura moderna: l’alienació, la impossibilitat de l’amor autèntic, el desgarrament interior.

La major virtut de “Pan” rau en la manera de captar les oscil·lacions de l’ànima humana, amb una naturalitat espaordidora. Els personatges no s’expliquen: actuen, fluctuen, es contradiuen, com si Hamsun els hagués alliberat de tota psicologia convencional. El seu neoromanticisme no és una evasió idíl·lica, sinó un retorn a les passions elementals, a la intempèrie emocional.

Tot i l’ombra fosca que projecta la figura de Hamsun, és innegable que “Pan” continua essent una obra fonamental per entendre l’evolució de la narrativa al segle XX. La seua influència persisteix, com un eco incòmode, recordant-nos que el geni literari no sempre va acompanyat de virtut moral.

Mentre llegia la novel·la i seguia la imprevisibilitat dels personatges principals sonava de fons per mi el seguici dels patrons harmònics imprevisibles del jazz de Charlie Parker i fèiem un bon casament.

jcll. Abril 2025

El lirisme de la fam. Herta Müller.

"Tot el que tinc, ho duc al damunt" és una de les obres més emblemàtiques de l'escriptora romanesa Herta Müller, guardonada amb el Premi Nobel de Literatura el 2009. Aquest llibre és un testimoni esgarrifós de l'experiència dels alemanys de l'Est deportats als camps de treball a la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial. Una tragèdia històrica que va afectar més d'un milió de persones. A través d'una prosa poètica i esmolada, Müller ens fa viure l'angoixa, el dolor i la lluita per la supervivència en un context marcat per l'opressió, la falta d'esperança i la constant amenaça de la mort.

L'autora mostra el buit existencial que acompanya els personatges, els quals es veuen forçats a construir les seves vides des del no-res. Els deportats alemanys de l'Est, atrapats en la maquinària destructiva del règim soviètic de Stalin, són desplaçats i reduïts a ombres de si mateixos, condemnats a un futur incert. La nostàlgia es converteix en una presència constant en el relat: els records d'una vida que ja no existeix, la pèrdua de les seves arrels, s'entrellacen amb l'angoixa del present. Aquest sentiment s'intensifica a cada pàgina.

A través dels ulls dels seus personatges la identitat s'esvaeix i la vida quotidiana es converteix en una lluita per mantenir alguna cosa d'humanitat enmig de la brutalitat de l'existència deportada. La falta d'esperança és una constant que inunda el text, gairebé com una boira que no deixa veure més enllà del patiment. Els deportats s'enfronten com a esclaus a l'escassetat de recursos, a la fam, a la desolació emocional i física, mentre busquen aferrar-se a fragments de dignitat.

La fam és un altre dels aspectes fonamentals en l'obra. No només es tracta de la fam física, el buit de l'estómac que es converteix en una tortura diària, sinó també d'una fam de tots els sentits. Res té un propòsit, una raó per seguir endavant. El suïcidi és una temptació constant. L'autora descriu de manera aguda la necessitat de subsistir en forma de tortura, mostrant com el menjar escàs es converteix en un objecte de desig i desesperació, mentre que la vida mateixa sembla reduir-se a la lluita per la supervivència més elemental.

La soledat que impregna el relat és també esgarrifosa. No hi ha llaços emocionals entre els personatges. Cadascú viu en la seua atordida individualitat. Al llarg de la novel·la, els personatges se senten despullats dels seus vincles més propers, ja sigui a través de la separació física o emocional. En la vasta i opressiva indiferència del camp de treball, la relació amb els altres es redueix a una mera supervivència, mentre la connexió humana s'esvaeix en la distància. L'aïllament és complet, tant en sentit físic com en la desconnexió emocional que experimenten.

Finalment, el nihilisme que subjau en tot el relat és ben palès. L' absència d' un futur, la pèrdua de la fe en les institucions i en la pròpia humanitat es fan evidents a mesura que avança la narració. No hi ha consol, no hi ha redempció. Els deportats s'enfronten a un horitzó on no hi ha promeses, ni justícia, només un buit abismal que amenaça engolir-los per complet. Ni el guardià és l'enemic de qui cal fugir i amb el qual centrar l’odi com a referencia vivencial. En tot cas, és el mateix company deportat qui es converteix en algú aliè o és un col·laboracionista a qui, per tal de sobreviure, cal fer la guitza. La guitza tampoc genera odi, el que és pitjor, provoca un vacuum verinós pitjor que el principi d’abandó i negació d’un mateix. Fins a tal punt arriba la destrucció del personatge en la seua absoluta solitud que no existeix res més que la fam. La fam és l'expressió del buit en el qual un existeix. No hi ha més horitzó.

La novel·la d'Herta Müller és una obra complexa i commovedora que capta l'angoixa dels deportats alemanys a la Unió Soviètica, i que, a través d'un estil que no menysprea allí poètic, confronta la cruesa de la història i la fragilitat de la condició humana. L'obra de Müller a més d'un recordatori dels horrors del passat, és aleshores una reflexió sobre el patiment i la dignitat en circumstàncies extremes.

Tota la novel·la és com un adagi lentíssim en gran format on va destruint-se de manera punxant, sense emoció, el miratge del principi de vida. Tot el bo i valuós d’aquest mon s’apaga, resulta cruelment derruït amb una desoladora absència de valors, mes enllà de subsistir sense cap sentit.

El millor de la novel·la és la manera de relatar amb passatges colpidors des d’un punt de vista poètic. Com a historia és reiterant d'aquelles tan nombroses que es refereixen al caos provocat per la Segona Guerra Mundial al camps de concentració i destrucció nazis amb l’holocaust, però ara referit als alemanys romanesos deportats a la Unió Soviètica per l’únic fet de ser alemanys i consegüentment vençuts. L’altra cara d’una moneda semblant.

L'impératiu social de la fidelitat en "Intimidad", de Hanif Kureishi

Publicat per primera vegada el 1995. Última edició limitada publicada en castellá per Anagrama el 2015.

El autor, mitjançant el protagonista de la seua novel·la en l’ultima nit que hi es a casa seua, a punt de fer la maleta per anar-se’n i abandonar el llar familiar, la parella i fins i tot el fills, fa paleses les següents reflexions: En la societat actual, ens trobem constantment bombejats amb el mandat social de ser felices a través de la fidelitat en les relacions de parella. Segons aquesta narrativa, convertida en mite, com un refugi de seguretat, amor i satisfacció, la parella ha de ser l'objecte en el qual es troba la felicitat plena i absoluta. Una creença arrelada en la cultura popular, les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que idealitzen les relacions perfectes i sense conflictes. Tanmateix, aquesta visió simplista i utòpica de la parella com l'únic lloc de realització personal és, majoritàriament, irrealitzable i insostenible, xoca amb la realitat dels desafiaments quotidians, el conflicte i les diferències personals, sorgeix una dissonància entre el que creiem que hauria de ser la nostra relació i el que realment és. Aquest imperatiu, en aparença desitjable, pot tindre efectes negatius en el nostre benestar emocional i psicològic en generar una sensació de culpa i frustració quan no assolim aquestes expectatives idealitzades.

L’imperatiu de ser felices mitjançant la fidelitat implica, en molts casos, la negació d'altres aspectes importants de la nostra identitat i necessitats emocionals. En no trobar la felicitat absoluta en la parella, ens sentim culpables i fallits. La fidelitat esdevé una mesura d'èxit personal, i qualsevol desviació d'aquesta norma és vista com una traïció no només a la parella, sinó també a un mateix.

La ruptura de la parella ideal produeix angoixa i es viu com un fracàs, al qual és prèvia la fallida del desig. La psicologia ens diu que la relació sexual com a gaudi absolut és inexistent. Aquesta recerca del plaer perfecte i la satisfacció constant és, en el fons, una utopia que només porta a la frustració i el desencant. La pressió per assolir un ideal inabastable distorsiona la nostra percepció del que ha de ser una relació i ens fa oblidar que l'autenticitat i la imperfecció són part integral de l'experiència humana. El desig sexual, en la seua imperfecció, és constant, però no sempre sobre el mateix subjecte. D'aquí que a un desig segueix un altre , el que posa en entredit la fidelitat i la felicitat com a conseqüència.

Necessàriament, la fidelitat imposada com a mandat pot reprimir desitjos i necessitats individuals que són igualment vàlids i significatius. En aquest context la fidelitat deixa de ser una elecció i esdevé una obligació que erosiona la llibertat i la identitat personal. Acceptar la imperfecció de les relacions i cercar un equilibri entre la fidelitat i altres formes de realització personal pot portar-nos a una vida més autèntica i satisfactòria. La felicitat, si es pot aconseguir, és un viatge personal que no pot estar condicionat pels ideals socials, falsament supervalorats.

Per altra part, el protagonista, com si fora un personatge assajat per la bipolaritat, va passant, a través dels records del que ha sigut la vida en parella durant sis anys, del carpe diem hedonista a un estoïcisme rampant i inestable. D’un poder a no voler i d’un voler a no poder. Del desig de plaer com a punt de vista referencial per a aconseguir l’autorealització a la renúncia a qualsevol relació compromesa amb la convicció del que és impossible.

©jcll. Gener 2025

No cal ni una sola paraula. Philip Claudel

S'ha escrit molt sobre aquesta novel·la curta, molt intensa que narra una història senzilla, però encara més commovedora. “Un ancià oriental, refugiat d'una guerra qualsevol, arriba a un país indeterminat, sense conèixer ni l'idioma ni ningú, només acompanyat per la seua neta gairebé un nadó, l'únic llaç que l'uneix amb el món i que li dona forces per viure. L'ancià viu en una casa d'acollida, incomunicat d'un món amb el qual no sap com connectar, però un dia als seus passejos treva una curiosa amistat amb un altre home, també sol i vidu, amb el qual s'entén a nivell humà tot i no comprendre's ni una paraula”. Em sembla que és un resum del mateix autor en una conversa amb un periodista.

Philippe Claudel escriu, amb “La néta del senyor Linh”, una obra carregada d'emocións, que posa en relleu els sentiments de tristesa i desolació que envolten aquelles persones marcades per la solitud i la manca d'esperança. És una novel·la breu però intensa, on cada paraula sembla escollida amb la delicadesa d'un orfebre.

L'obra s'endinsa en la realitat dels qui han patit les conseqüències devastadores de la guerra i la fam, descrivint amb un lirisme colpidor les seues vides buides i el pes de les seues absències. Claudel aconsegueix transmetre l'angoixa i la vulnerabilitat d'aquests personatges, convertint-los en miralls d'una humanitat fràgil i sovint oblidada.

El senyor Linh, amb la seua presència callada, esdevé el símbol d'una generació marcada pel sofriment, mentre que la neta, amb la seua innocència, ofereix un lleu raig d'esperança dins d'un paisatge tan fosc. Aquesta combinació de tristesa i un fil d'esperança fa que la novel·la impacte el lector i el convide a una reflexió sobre els efectes persistents dels traumes de la solitud i l’abandó, del patiment i la guerra, del cainisme i l’abús de la idea lliberal de l’individualisme.

Amb una prosa elegant i una estructura narrativa senzilla però efectiva, Claudel construeix una història que no només ens fa sentir, sinó que també ens fa pensar. La néta del senyor Linh és, sens dubte, una petita joia literària que ens recorda la importància de la compassió i l'humanisme front la solitud i l'indiferencia.

jcll. Gener 2025

La memoria traïda

"Un apunt sobre "Los ingratos", de Pedro Simón"

Pedro Simón ens regala una novel·la colpidora amb la qual va guanyar el premi Primavera de 2021 amb el títol: "Los ingratos". Em sembla que encara no té traducció a cap altre idioma, en conseqüència, l’he llegit en l’idioma original. La novel·la pot ser un homenatge a la infància que ens convida a mirar cap enrere amb agraïment i a comprendre que el que alguna vegada ens va envoltar va ser, i continua sent, part del que som.

Resulta molt emotiva des d'una mirada íntima i nostàlgica, on explora el món rural de 1975 a través de la memòria d'un xiquet. L'autor recrea un món de paisatges austers, vincles familiars i travesses infantils que, amb el pas del temps, es veuen coberts pel vel de la ingratitud. Publicat per Booket el 2022, aquest llibre ens submergeix en una reflexió sobre el pas del temps i el pes dels records d’aquelles persones que ens han estimat contribuint a la construcció de la identitat de cadascú.

La història, a l’estar narrada des de la perspectiva d'un infant, aporta una frescor i una innocència que embolcallen cada escena. Pedro Simón, amb la seua prosa fàcil i evocadora, captura l'essència d'un temps i un lloc on el quotidià cobra un significat especial. L'Espanya rural de 1975 és retratada amb una sensibilitat que va més enllà de la nostàlgia; l'autor ens fa sentir la textura de la pols als camins, la calor de l'estiu que es filtra a les cases d'adob d'un poble de l'altiplà, i l’ensurt dels camps al vespre. Aquest escenari no només és un teló de fons, sinó un personatge més en la història, un que influeix i emmotlla les vides dels protagonistes.

La família, com a nucli central de la narrativa, és mostrada en la seua quotidianitat, en els seus rituals, tensions i afectes. Des de la visió infantil, les relacions familiars apareixen plenes de matisos, però també de simplicitat. És en aquest entorn on el protagonista comença a descobrir el món de la mà d’una dona sorda: el joc amb els amics, les primeres travesses, les pors que sorgeixen en la foscor o davant el desconegut, i la sensació de pertànyer a un lloc específic al món que afaiçona l’assistenta sorda i la seua maternitat frustrada. La mirada de l’infant converteix cada detall en una cosa significativa, des del so dels animals en amanir fins a les converses entre els adults que, tot i que incomprensibles per a ell, destil·len un pes emocional que marca la seua infantesa.

Tanmateix, el llibre també explora, més de passada, l'inevitable procés de canvi que porta l'adolescència. Aquell món ple de colors vius i sensacions intenses comença a desdibuixar-se. La mainada es converteix en una cosa llunyana, un passat que, amb el temps, deixa de ser un refugi i es transforma en un territori oblidat. Amb l’adolescència tot és futur. Pedro Simón planteja una reflexió sobre com, en créixer, se sol arraconar allò que alguna vegada va ser important, caient en un estat d'ingratitud cap a les persones, sobretot les persones, uns llocs que es tornen desconeguts, uns moments que ens van formar i que acaben tenint uns altres significats.

El to melancòlic del llibre no és gratuït, sinó un recordatori del qual es perd en oblidar-se de l’antiga mainada. A "Los ingratos", l'autor vol recuperar aquesta connexió amb l'essencial, a valorar el que pot ser una reconciliació amb un passat que, encara que aparentment superat, continua latent en el racó més rellevant de la memòria.

De nou, necessàriament, El somriure d'Heraclit

El cinc d'octubre de l'any passat, en una sala de la Biblioteca municipal d'Algemesí, repleta de lectors, acompanyant l'autor, i juntament amb Rafa Xambó, sociòleg i cantautor, Mari Julia Castell, historiadora, i Manolo Gil, periodista i editor, vaig tindre la sort de poder presentar "El somriure d'Héraclit", l'últim llibre que havía escrit Josep Chambó, editat per Vincle. Qui podia imaginar que vint-i-quatre dies més tard el riu Magre, un riu traïdor en la seua sequedat i en el seu desaforament quan porta aigua, s’emportaria amb el fang centenars de llibres i entre ells, a més de vides i bens, molt probablement, gairebé tots els que es van adquirir en aquella presentació de “El somriure d’Heràclit”, que van ser molts.

És per això, que sent la necessitat de tornar a fer present el llibre, reiterant el que vaig dir en aquell acte molt entranyable entre persones que estaven vinculades a l'autor per veïnatge i afectes. Un llibre que és rellevant en la història gran d'Algemesí precisament per relatar petites històries d'un dels seus carrers a la cinquantena del segle passat, històries de quan l'autor encara vestia, com tots els xiquets de l'època, amb pantalons curts, fins i tot en ple hivern i malgrat els prunyons.

El somriure d'Heràclit és un títol molt suggerent per improbable i inesperat. Heràclit era un personatge dolorit, pesarós, nefast en el sentit més etimològic de la paraula. Un filòsof anterior a Sòcrates, que deia que el passat, passat hi era i que res tornava. Un home sense esperança, fins que Pep Chambó el fa somriure en adonar-se d'una bretxa en el seu pensament. El que ha transcorregut no retorna, però influeix en l'ara i en l'esdevenir.

La memòria era l'instrument del qual prescindia el filòsof presocràtic i va ser el que em va fer pensar la ressenya que s'ha convertit en pròleg per casualitat, després de llegir les històries de l'infant que va ser l'autor a l'escenari del carrer del Monts a la cinquantena del segle passat. Pep Chambo comença a escriure el seu llibre tan afligit i desventurat com era Heràclit, però en acabar de llegir el llibre el lector, que era jo, tenia a la cara el somriure contagiós de l'autor i que devia tenir aquell filòsof grec.

Si oblidar és un acte involuntari, recordar és un acte de voluntat moltes vegades terapèutic. En aquest cas, jo aniria més enllà, m'atreviria a dir, que l'ús que Pep Chambó fa de la memòria és taumatúrgic, miraculós pel fet de tenir un bagul replet d'històries felices que reflectien la mirada innocent i feliç d'un infant en una època complicada i dolorosa com era la de la postguerra.

Quan el nostre autor es troba en un moment perillós, quan no pot, no sap i no vol viure, obre el bagul de la memòria per rescatar-se a si mateix.

Pep Chambo recorda el que era dit al si de la seua família, que se sentia volgut per tothom, homes i dones que habitaven aquell carrer on gairebé era l’únic xiquet.

Dues són les idees que em sembla tenen relleu en el pròleg: Un pròleg de difícil lectura en contrast amb la lectura fàcil de les històries que conté el llibre. La primera, la memòria com a instrument de salvació. La segona, l'afectivitat necessària per evitar morir anticipadament. Al principi de mort que descriu de manera radical en els dos primers capítols, el nostre autor contraposa, no dialècticament, sinó amb el mètode de la introspecció, el principi de vida. Davant l'impuls destructiu, a penes sublimat, que irromp en un registre absurd, Chambó torna als orígens per generar una catarsi alliberadora mitjançant el record dels moments feliços de la seua mainada al carrer dels Mont. Records que reviu, acompanyat per personatges individualitzats que ell aglutina al voltant de si fins a convertir el llibre en un relat coral. El nen feliç recordat per l'adult ferit vincula el principi de vida, el goig de viure contra el principi de mort que representa l'oblit i la solitud a mesura que un es fa vell. Chambó, contra la ruïna personal opta per recordar, tornar al camí del que va significar en la seua gent la relació amb els altres.

És a través de la introspecció com Chambó resol el tema de la mort, del Tanatos que diria la filosofia grega, que és un dels grans temes de la literatura universal.

En els dos primers capítols del llibre l'autor, que ja és un home vell, diu que no sap viure, que no pot viure, que no vol viure. Darrere d'aquesta frase tan afligida no hi ha més que una ànsia d'immortalitat. En definitiva, diu, que no sap, no pot i no vol viure com ara, com en el present. Necessita un present i un futur feliç com va ser la seua infància, i és aquí on s'aboca Heràclit. Res torna a ser el que era, que és la traducció que ningú nada dues vegades a les mateixes aigües d'un riu. Cert que les aigües no són les mateixes, però l'autor, fins i tot havent evolucionat, és conscient de la seua mateixa existència. Si en algun temps va ser feliç, significa que la felicitat existeix i no hi ha raó per limitar-la a una sola i única dimensió temporal.

El segon que li val com a instrument de salvació és l'afectivitat. El nen que apareix en les històries és algú que dona i rep afecte. Tots els personatges que es perfilen al llibre i es mouen en el paisatge espacial i temporal del Carrer dels Mont estan embolicats en un ‘aura d'afectivitat. És un xiquet que estima i és estimat. L'home adult, en la seua tercera edat, continua enxampant de menys l'afectivitat per poder viure, fins que s'adona que això no depèn ell, més enllà d'oferir-la. Rebre afecte és un acte gratuït.

Arribar a aquesta conclusió li aporta serenitat i valor. Així ho va demostrant amb les reflexions amb què va farcint els relats dels seus records. Tota la serenitat i valor que sol contenir sempre un somriure. Em aquet cas el somriure d’Heraclit del que vos desitge una feliç lectura.

"Ensayo general" de Milena Busquets

“Ensayo general” de Milena Busquets. Anagrama.

Milena torna amb una nova obra, “Ensayo general”, publicada per Anagrama en castellà abans l’estiu de 2024. Aquest llibre, que segueix l'estela del seu estil inconfusible, és una exploració de la vida, l'amor, les relacions i l'inevitable pas del temps, plasmat amb una barreja d'elegància i assossec que ha fet que la seua escriptura siga tan apreciada. Des del primer capítol, Busquets mostra el seu món pessimista, però ho fa amb una lleugeresa que eludeix la melancolia.

El títol, “Ensayo general”, es una declaració d' intencions. El llibre no és un relat lineal ni una autobiografia tradicional, sinó una sèrie de traços i apunts que s'entrellacen per oferir una visió caleidoscòpica del seu viure. Cada capítol sembla una escena d'un assaig previ a l'espectacle de la vida: incomplet, espontani, però molt honest. L'autora s'endinsa en els seus records, explorant les relacions que li han deixat una empremta, des d'amors passats fins a amistats perdudes i la influència de la seua família. A través d'aquestes vinyetes, Busquets ofereix una reflexió, sobre el que significa viure amb intensitat malgrat la inevitabilitat del dolor.

Un dels aspectes més destacats de l'escriptura de Busquets és la seua capacitat per equilibrar l'humor i l'aflicció possible. A “Ensayo general” aquest contrast s'intensifica. Malgrat el seu to pessimista subjacent, n’hi ha una espurna de lleugeresa que traspua el text, aconseguint, gràcies a l'humor no exempt de cert sarcasme, que fins i tot els moments més foscos tinguen una qualitat redemptora. El seu estil és lleuger, sense ser apressat, gairebé com si escriguera de passada, però en aquesta aparent senzillesa s'amaga una cosa complexa i molt treballada, que convida el lector a reflexionar sobre les seues pròpies experiències.

L'espontaneïtat és una altra de les característiques més notables d'aquest llibre. Busquets no es preocupa per oferir respostes definitives ni per encaixar cada peça en un gran trencaclosques. En canvi, es permet divagar, canviar de rumb i deixar preguntes sense resoldre. Aquest enfocament li dóna al text una frescor que contrasta amb la gravetat d'alguns dels temes que aborda, com la pèrdua, l' envelliment i el sentit de l'existència.

El ritme del llibre s'accelera cap al final, potser massa, com si l'autora estigués corrent per guanyar-li a la pluja, que comença a caure en l'última línia quan canvia inesperadament al present, una imatge que evoca la quotidianitat i la urgència de viure. És en aquestes últimes pàgines on Busquets aconsegueix capturar el cor del seu missatge: la vida està plena de petits moments que, tot i que insignificants per si sols, adquireixen un significat quan es veuen en conjunt. És una obra que reflecteix, crec, el caràcter de Milena Busquets. És elegant, divertida, pessimista i molt humana. Amb la seua barreja d'espontaneïtat i reflexió, aquest llibre és una invitació a mirar la vida, a acceptar com inevitables les seues imperfeccions i a trobar bellesa en l'inesperat. Per mi aquest llibre, on levitat i calat són parells, és un goig a reviure.