Més enllà de l'espill occidental: "una relectura crítica de “Èbano”

  

 A Èbano, publicat en castellà per Anagrama el 2004, Ryszard Kapuściński reuneix en vint-i-nou capítols els viatges per l'Àfrica que coneixia quan tot just començava a desprendre's de la tutela colonial. No és, però, un llibre de viatges convencional. Àfrica apareix aquí com una experiència física i moral que obliga el viatger a abandonar les seues certeses i a afrontar una realitat difícil d'entendre des de les categories europees.

    Era un continent de fronteres artificials, dibuixat per potències colonials sense tenir en compte la complexitat dels pobles que el habitaven. Després de la independència, moltes d'aquestes fronteres van romandre, mentre que les rivalitats entre grups ètnics, les lluites pel poder i l'explotació dels recursos alimentaven guerres i confrontacions. El colonialisme havia deixat enrere un llegat devastador: estats fràgils, economies dependents i societats obligades a construir el seu futur sobre estructures que no havien triat. Va ser en gran mesura un continent de fam, set i pobresa. Kapuściński no estalvia al lector cap de les seues misèries. La lectura fins i tot transmet físicament aquesta sensació d'esgotament: la calor asfixiant, la manca d'aigua, les carreteres interminables, les malalties, la precarietat. A mesura que s’avança per les seues pàgines, sembla que el lector també perd força. El paisatge deixa de ser decorat i esdevé una condició d'existència.

      Però seria injust reduir Ebano a aquest inventari de desgràcies. Sota la mirada del periodista polonès hi ha una profunda admiració per una Àfrica que Occident sol observar des de la distància, la superioritat o la compassió. Kapuściński hi descobreix altres maneres d'entendre el temps, la comunitat, la mort, la natura i la convivència. On l'europeu troba el retard, intenta descobrir una lògica diferent. L'hora africana, per exemple, no està necessàriament subjecta a l'urgència occidental: l'espera, la conversa i la presència d'altres adquireixen un valor que la nostra cultura sembla haver perdut.

    També troba una capacitat extraordinària de supervivència. Homes i dones acostumats a viure amb gairebé res desenvolupen una resistència que difícilment pot ser entesa per aquells que provenen de societats protegides pel benestar material. La pobresa apareix no només com una manca, sinó també com una forma d'existència en què la solidaritat, l'hospitalitat i la capacitat d'adaptació mantenen un paper essencial. Kapuściński no idealitza aquesta realitat –la violència i la corrupció són massa presents per permetre-ho – però sembla suggerir que una civilització no es pot mesurar exclusivament pels seus béns materials. I potser aquí rau la virtut del llibre:  intentar mirar l'Àfrica des de dins, no només des d'Europa. Acostar-se als seus habitants, escoltar les seves històries, dormir on ells dormen i compartir, en la mesura del possible, les seues condicions de vida. El periodisme de Kapuściński esdevé així una forma d'enfocament humà. No pretén parlar només dels africans, sinó escoltar el que tenen a dir.

    Tanmateix, hi ha una ombra que travessa el llibre. Àfrica sembla atrapada en un cicle de pobresa, violència i dependència del qual és difícil escapar. La independència política no ha significat necessàriament independència econòmica o psicològica. Els antics dominats poden reproduir les estructures de poder dels qui els dominaven, i la pobresa prolongada pot convertir la supervivència immediata en un substitut de qualsevol projecte de futur. De vegades, el continent sembla condemnat a viure en un present perpetu.

    Potser és aquí on Ébano és més discutible. La mirada de Kapuściński, tot i ser profundament empàtica, pertany inevitablement a un europeu. La seua Àfrica és la que troba, i està dominada per les situacions extremes que acompanyen els seus viatges: guerres, cops d'estat, fams, epidèmies, pobresa. Altres possibles visions Àfrica romanen en segon pla: les ciutats, les classes mitjanes emergents, les tradicions intel·lectuals, les manifestacions culturals i les formes d'organització social que no encaixen fàcilment en la història de la supervivència.

    La idea d'una cultura africana essencialment oral també s'ha de prendre amb precaució, com si l'absència d'una gran tradició escrita fos equivalent a l'absència d'una cultura elaborada. La tradició oral és precisament una de les grans riqueses que descobreix Kapuściński: una memòria transmesa de generació en generació, una manera de preservar la història, els mites i la identitat fora del llibre i del document escrit. Potser el problema no és que l'Àfrica no hagi pogut produir cultura, sinó que Occident ha trigat massa a reconèixer aquelles formes culturals que no s'ajustaven als seus propis criteris.

Per  això Ébano acaba sent més que el retrat d'un continent ferit. També és el testimoni d'un home fascinat per una realitat que mai no acaba d'entendre. Kapuściński sap que l'Àfrica se li escapa, i precisament per això continua buscant. La seua virtut més gran no és oferir-nos respostes, sinó obligar-nos a mirar de nou.

   Al final del llibre, queda una impressió contradictòria. Àfrica sembla esgotada, famolenca, fragmentada i ferida per una història que encara no ha superat. Però alhora sembla dotada d'una capacitat extraordinària de resistència, d'una cultura profundament arrelada en la comunitat i l'oralitat, i d'una manera de relacionar-se amb el temps i la vida que desafia directament Occident.

Potser la veritable esperança de Ébano no es troba en una visió optimista del futur africà, que Kapuściński tampoc sembla disposat a oferir-nos, sinó en una altra cosa: en la capacitat dels seus habitants de continuar vivint, explicant, recordant i esperant en circumstàncies en què qualsevol esperança sembla impossible.

   Potser aquesta és, finalment, l'Àfrica que Kapuściński més admira: no la dels seus paisatges ni dels seus exotismes, sinó la dels éssers humans que, tot i haver rebut tan poc, continuen buscant una manera de viure. Mostra una Àfrica devastada, però la seva admiració prové precisament de la consciència que, malgrat tot, la vida continua. El lector percep una imatge tan poderosa que acaba assedegat i esgotat com el viatger, però se'n va amb la seua segona mirada. El positiu no està tant en el que diu sobre l'Àfrica com en l'actitud amb què s'hi acosta: fer evident la contradicció entre "continent sense esperança" i "continent que sobreviu".

    Malgrat tot el que s'ha dit, el lector es fa una pregunta molt més interessant que si el periodista retrata bé o malament l'Àfrica. El continent africà continuarà sent el que Kapuściński ens mostra o s'enfonsa segons les visions i valors occidentals i probablement perdrà la seua essència? Perquè hi ha una contradicció: per desmuntar la visió occidental d'Àfrica l'hem de conèixer; però com més Àfrica entra en contacte amb Occident, més inevitable esdevé que canviï. El canvi significa perdre la seva essència? L'Àfrica mai no ha estat una realitat estacionària. Fins i tot abans de la colonització estava formada per pobles, llengües, religions i cultures que es transformaven, es barrejaven, feien guerra i comerciaven entre elles. Probablement no hi ha cap Àfrica autèntica congelada en un passat que s'hagi de preservar. Però una certa manera de relacionar-se amb el temps, la comunitat, la natura, la memòria i la vida pot estardesapareixent, precisament algunes de les coses que Kapuściński admira. La urbanització, la globalització, les noves tecnologies, el consum i els models econòmics occidentals poden modificar profundament aquestes relacions. I aquí Ébano adquireix, llegeix avui, una dimensió gairebé melancòlica. Kapuściński estava captant alguna cosa que potser ja sabia que estava canviant. El seu llibre es podria llegir no només com el testimoni d'una Àfrica ferida pel colonialisme, sinó també com el testimoni d'un món que estava a punt de transformar-se. Però tampoc no hauríem d'assumir que aquesta transformació és equivalent a l'occidentalització. O hauria de ser-ho? Àfrica incorpora elements occidentals i, alhora, crea alguna cosa pròpia a partir d'ells. O potser no? Potser la qüestió no és si Àfrica conservarà «la seva essència», sinó  què podrà conservar d'ella mateixa mentre canvia.

    La resposta no sembla gaire optimista. Un dels mèrits més grans d'Ébano és l'esforç de Kapuściński per desprendre's de la mirada amb què Europa tradicionalment ha contemplat Àfrica. Intenta apropar-se als seus habitants i entendre una realitat que funciona segons codis diferents dels d'Occident. Qüestiona la idea tan profundament arrelada a Occident que el desenvolupament material és la mesura universal del progrés. A l'Àfrica troba societats pobres en béns, però riques en formes de relacions humanes que Europa gairebé no considera. La importància de la comunitat, la conversa, l'hospitalitat, la tradició oral i una concepció menys accelerada del temps apareixen llavors no com a signes de retard, sinó com altres possibles maneres d'organitzar l'existència. L'africà ha de deixar de ser simplement "l'altre" i convertir-se en algú la història, la memòria i la manera d'entendre el món del qual mereixen ser escoltades. Potser és precisament aquesta contradicció la que fa  que Ebony sigui un llibre tan poderós. Kapuściński no afirma haver resolt l'enigma africà; sap que Àfrica se li escapa. El seu mèrit rau en haver entès que el problema no és només conèixer millor Àfrica, sinó qüestionar les categories amb què Europa s'hi relaciona.

Jcll. Septembre 2026

 

 

 

Com continuar sent humans

https://fundacionhugozarate.com/sacudida-de-inhumanidd/

Amb una claredat ideològica, fins i tot brillant des del punt de vista literari com sempre, Ximo García Roca escriu, en aquest cas al blog de la «Fundació Hugo Zárate», sobre el desastre migratori sota el títol: «Sacudidas de inhumanidad». Són idees valuoses i els seus diagnòstics són correctes. El text sembla moure's cap a una conclusió moral –acollir, entendre, humanitzar– i alhora organitzar una realitat que la confirmi. Una tesi moralment atractiva, però, potser, massa complaent amb la solució mateixa.

Parla de dolor, humiliació, precarietat, empatia, confiança, dignitat, acceptació. Tot això existeix. Però, pràcticament, no mostra la possible col·lisió entre béns legítims. Una societat pot trobar-se davant de dues obligacions vinculants que entren en tensió: protegir qui arriba i protegir la capacitat d'integració de la comunitat receptora. No són necessàriament valors moralment contradictoris. El problema sorgeix quan els recursos, l'espai, l'habitatge, els serveis públics, la capacitat administrativa o la cohesió social són limitats, i quan dos drets essencials entren en conflicte.

L'article barreja deliberadament tres plans: la descripció del patiment, una interpretació sociològica de les seues causes i el que sembla una proposta normativa sobre com hauria de respondre la societat. Passa, potser, d'una explicació del fenomen a una possible prescripció moral sense aturar-se prou en les condicions que ho farien possible. El diagnòstic i la proposta semblen pertànyer a plans diferents sense acabar de justificar la transició de l'un a l'altre.

També sembla que hi ha una substitució de la persona pel concepte. Pot ser paradoxal denunciar la deshumanització dels migrants a través de categories i nombres, i alhora construir una enorme abstracció moral: «Els empobrits del món», «les persones vulnerables», «l'altre», «els subjectes fràgils», «la vida afectiva que exigeix l'estima que no existia». Són expressions poderoses, però si convertim l'immigrant només en una víctima, vulnerable, desarrelat, necessitat, subjecte de drets, també deixem de veure'l com un individu complet. Pot ser generós, gandul, treballador, violent, honest, religiós, ateu, agraït, ressentit, integrat o no integrat. Com qualsevol de nosaltres. Humanitzar no hauria de significar convertir l'altre en una víctima ideal. És cert que convertir les persones en nombres les deshumanitza, però una altra forma de deshumanització es pot produir a través de la idealització. Humanitzar també significa acceptar que l'altre pot no comportar-se com esperem. I no pas perquè hàgim de destacar els seus aspectes negatius, sinó perquè la nostra veritable igualtat també consisteix a no exigir una condició d'innocència moral permanent per reconèixer la seua humanitat.

Hi ha una qüestió que es queda suspesa: l'article parla constantment de «l'altre», però difícilment defineix «el nosaltres» que l'hauria d'acollir. I, tanmateix, la convivència no només es produeix entre persones: també entre ciutadans, institucions, comunitats i estats.

Així mateix, potser, es dona una falsa oposició. «La por de perdre allò que creiem que ens pertany exclusivament es manifesta en el rebuig [...] I, d'altra banda, hi ha la confiança...» L'oposició és atractiva des d'un punt de vista literari, però és massa simple, perquè no tot el rebuig naix de la por, ni tota política naix de la xenofòbia, ni tota acceptació naix de l'empatia. Qualsevol pot defensar una política migratòria restrictiva i no sentir cap odi vers els immigrants, pensant que una certa quantitat d'immigració supera la seua capacitat d’integració com a societat. I qualsevol pot també defensar una política de recepció per solidaritat autèntica o per raons econòmiques, religioses, ideològiques o fins i tot electorals. Reduir la qüestió a «por» versus «confiança» és psicologitzar una qüestió fonamentalment política.

La idea de «fluxos de capital» és certa... i també còmoda. Hi ha alguns moviments migratoris que no són exclusivament conseqüència de la desigualtat econòmica produïda pel capitalisme internacional, tret que el considerem la causa absoluta de totes les guerres, persecucions, diferències demogràfiques, xarxes familiars, expectatives personals, educació, informació, corrupció, inestabilitat política, canvi climàtic, diferències salarials... I hi ha alguna cosa més incòmoda: la migració utilitzada políticament. És cert que s'afirma al principi –«un instrument de poder, pressió i reivindicació»– però després desapareix. Si la migració es pot utilitzar com a instrument polític, ja no n'hi ha prou de posar les víctimes i la societat amfitriona cara a cara. Apareixen estats, organitzacions, màfies, interessos econòmics i estratègies geopolítiques.

L'exemple del Papa Francesc és potser el moment més utòpic. La proposta d'una família immigrant per parròquia, convent o comunitat cristiana pot ser admirable com a gest moral: reconèixer, acollir, empatitzar. El problema no està en la proposta com a gest moral, sinó en presentar-la com una «utopia viable» i, aparentment, convertir-la en una resposta a un problema d'enorme escala social i política en matèria d’integració, resolució, gestió i organització.

D'altra banda, podria haver-hi una contradicció amb la mateixa idea de «realisme». Les institucions són insuficients, però es proposa: «enfortir l'ajuda internacional», «garantir... ingressos universals», «cultivar la sobirania alimentària», «autoconsciència de la dignitat», «drets humans universals». En altres paraules, per resoldre el problema, es proposa pràcticament transformar el sistema econòmic, polític i moral mundial. Pot ser una aspiració legítima. Però aleshores ens enfrontem a una utopia política. Es manté així una confiança extraordinària que si canviem la nostra visió de l'altre, modificarem la realitat.

Però probablement també és a l'inrevés: la realitat modifica la nostra mirada. Quan els recursos són limitats, quan una comunitat sent que està perdent el control sobre el seu entorn, quan hi ha problemes de seguretat, salut, habitatge, ocupació o integració, no n'hi ha prou de dir que la por ha de ser substituïda per la confiança. Per equilibrar l'argument, també cal dir que la realitat no està necessàriament del costat de ningú perquè sigui realitat. Pot haver-hi por injustificada, però també por raonable, solidaritat genuïna i també interessos, xenofòbia i, alhora, problemes objectius d'integració. Pot haver-hi límits materials, però l'existència d'aquests límits també es pot utilitzar per a justificar qualsevol política restrictiva. El fet que alguna cosa sigui difícil, conflictiva o materialment limitada no demostra per si sol que una determinada política sigui la correcta.

Ningú millor que El Roto ha pogut interpretar, amb una brevetat colpidora aplicada al fenomen migratori, la confluència del pensament de Beck i Maturana. Tot i que provenen de disciplines diferents, les seues idees ens permeten llegir les crisis migratòries no només com a crisis dels qui migren, sinó també com a manifestacions de les tensions d'un sistema global. Beck explica la impossibilitat de gestionar certs riscos globals (canvi climàtic [...] crisis migratòries) només a través d'instruments locals; Maturana ens permet pensar en la coexistència com una condició constitutiva de l'humà.

Davant els riscos globals, quan ens veiem obligats a respondre, la fe en les institucions tradicionals i fins i tot en la ciència es trenca. La sortida, dins d'aquest marc, requereix una reflexivitat universal que accepte la responsabilitat del risc global i una recuperació del vincle emocional entre l'home i la societat que situï novament la preservació de la vida al centre de la política. Però, com escapar del sistema des de dins del sistema? Potser la qüestió no és triar entre la por i la confiança, sinó aprendre a conviure amb ambdues. Reconèixer la dignitat de l'altre sense convertir totes les limitacions en una forma de crueltat. En aquest punt, és possible incórrer, encara que implícitament, en la temptació d'elevar la recuperació del vincle emocional a una categoria moral. L'altre és diferent, l'hem d'acceptar, la coexistència requereix reconeixement. Una societat més justa s'ha d'organitzar segons aquests principis. En altres paraules, s'introdueix una norma. Hi ha una avaluació prèvia del que és bo, just o desitjable. Tanmateix, pot haver-hi una certa distància entre l'excel·lència moral de la proposta i la realitat de les societats humanes. El problema és passar del «hauríem d'acceptar l'altre» al fet de si «les societats poden organitzar-se a partir d'aquesta acceptació» sense explicar prou els conflictes, límits, interessos conflictius, por, competència pels recursos, identitats col·lectives, etc. Més que preguntar-nos com podem ser més humans amb els que arriben, la pregunta seria: com podem continuar sent humans quan la realitat ens obliga a triar entre béns que no es poden satisfer simultàniament.

La pregunta és diferent i més bàsica: com es constitueix i es preserva un sistema viu. Quan Maturana porta certes idees al camp de la coexistència, no està proposant una moral del tipus «hem d'estimar l'altre». El seu enfocament és més radical: l'altre és un element constitutiu de la nostra condició biològica i social. La següent qüestió és: què ens passa socialment quan no podem conviure amb el diferent? És un plantejament d’una altra naturalesa que ens obliga a canviar la mirada. No seria: «Acceptem l'estranger perquè és moralment correcte», sinó «vivim en un món en què l'estranger, o el llunyà, és una part inevitable del nostre propi sistema d'interdependències».

Però, és possible construir una moralitat de coexistència sense considerar la naturalesa conflictiva de les societats humanes? Acceptar l'altre no significa necessàriament estimar-lo, entendre'l, compartir els seus valors o, fins i tot, estar-hi d'acord. Una societat pot viure amb diferències profundes precisament perquè ha desenvolupat mecanismes per gestionar el conflicte. La convivència no requereix harmonia, com tampoc un organisme viu és una entitat sense friccions internes; és un sistema que aconsegueix mantenir-se malgrat aquestes. Això ens portaria a distingir entre una ètica d'acceptació de l'altre i una teoria realista de la coexistència amb l'altre. Són coses properes, però no són el mateix. La primera ens diu com hauríem de comportar-nos; la segona intenta explicar per què, sota certes condicions, podem o no podem fer-ho.

Que el sistema mundial generi desigualtats i riscos no respon a altres preguntes: qui les suporta, qui les gestiona i fins a quin punt una societat específica està obligada a assumir-les. No tenim una solució, però sí que hi cap una altra manera de veure el problema.

Jcll. Septembre 2026

 

 

El refugi existencial de la identidad y la memoria a Las Tempestálidas, de Gospodínov

 El refugi existencial de la identitat i la memòria a les Tempestàlides, de Gospodínov

 

Les Tempestàlides, de Gueorgui Gospodínov, publicada per Fulgencio Pimentel a la col·lecció La Principal (nº 32), és una obra brillant que presenta la memòria com un refugi existencial. Un refugi construït sobre una paradoxa fonamental: la memòria mai retorna el passat tal com va ser. Recordar implica reconstruir, omplir buits i ordenar fragments dispersos. Cada evocació transforma allò que pretén conservar. El retorn a l'origen —a aquell temps en què la identitat semblava sòlida i el món conservava un ordre comprensible— resulta sempre parcial. Busquem tornar a casa, però descobrim que la casa ja només existeix en el record.

 

La novel·la adquireix una dimensió especial quan es llegeix després d ' El jardiner i la mort. Allà, Gospodínov afronta la malaltia del seu pare i la lenta desaparició de la seva memòria. A la llum d'aquest llibre, Les tempestàlidesanticipa moltes de les preguntes que més tard formularà sense el vel de la ficció. No es tracta d'una novel·la sobre l'Alzheimer, sinó d'una exploració d'allò que aquesta malaltia fa visible com a tragèdia: la progressiva pèrdua del lloc on l'ésser humà troba aixopluc davant el pas del temps.  Limitar la lectura a l'experiència del malalt seria un error. La novel·la interpel·la a tots: mentre vivim, anem construint la nostra identitat sobre una memòria imperfecta. Som, en gran mesura, el relat que elaborem de nosaltres mateixos. Quan aquest relat comença a relliscar-se —per la malaltia, l'envelliment o el desgast del temps— comprenem fins a quin punt la nostra existència depèn d'aquesta fràgil arquitectura de records.

 

L'escriptura ocupa un lloc central en l'obra de Gospodínov. Escriure és un acte de resistència davant l'oblit, no per derrotar-lo —empresa impossible—, sinó per retardar la seua victòria, per conservar durant un instant allò que sabem condemnat a desaparèixer. La literatura no venç al temps, dialoga amb ell.

 

En tancar Les tempestàlides queda la impressió d'haver llegit una novel·la que transcendeix la seua pròpia història. A les seues pàgines lateix una pregunta universal: què som quan el passat deixa de sostenir-nos? Tal vegada la resposta sigui continuar buscant, una i altra vegada, aquest lloc primer on la memòria ens oferia la il·lusió d'un lloc o un temps on aixoplugar-nos. Sabem que mai tornarem del tot. I, tanmateix, persistim en l'intent. Potser perquè en aquest esforç resideix una de les formes més profundes de la nostra condició humana. Gospodínov ens recorda que l'ésser humà no viu només del que espera, sinó també del que recorda. Quan el futur s'estreny i el present es torna inhòspit, la memòria deixa de ser un contenidor de records per convertir-se en l'últim lloc on encara podem reconèixer-nos. I quan fins i tot aquest refugi comença a relliscar-se, comprenem que la veritable lluita no és contra l'oblit, sinó per conservar un sentit de qui som.

 

La novel·la desplaça el focus de l'Alzheimer cap a una reflexió universal. L'ésser humà no torna al passat perquè l'idealitzi, sinó perquè necessita un lloc des del qual continuar sent ell mateix quan el present es ressorgeix. Aquesta és una intuïció poderosa i molt d'acord amb la cosmologia de Gospodínov. 

 

El diàleg amb El jardiner i la mort no converteix Les tempestàlides en una novel·la explicada per la biografia de l'autor. Passa una cosa més interessant: el llibre posterior il·lumina l'anterior, i l'anterior dona profunditat literària al posterior. Aquesta relació entre ambdues obres és un dels aspectes més interessants de llegir Gueorgui Gospodínov.

 

L'ànim de lector que pensa mentre llegeix, i no de crític que busca i dicta una interpretació, convida a acompanyar el procés, no a acceptar una tesi tancada. Aquesta premissa permet que el lector se senti part del descobriment. He hagut de rellegir alguns passatges per trobar la seva coherència. La coherència no estava amagada al llibre, esperant ser descoberta, sinó que neix de la trobada entre el llibre i la pròpia experiència de lector. La millor manera d'entendre una obra depèn, en bona mesura, de tot allò que obliga pensar i això és, precisament, el que aconsegueix Gospodínov.

© jcl. Juliol 2026. 

Les mans a la mà fins al final

El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodínov,  editada en castellà per Editorial Impedimenta en maig de 2025, és una obra breu però densa que gira al voltant de l'experiència del dol, construïda a partir de materials autobiogràfics, tot i que transformats mitjançant una escriptura fragmentària i altament simbòlica. No és una novel·la tradicional: no ofereix una trama lineal ni un desenvolupament narratiu clàssic, sinó una sèrie d'escenes, records i reflexions que imiten el funcionament de la memòria i la consciència davant la devastació i pèrdua del pare.

L'eix central del llibre és la figura del "jardiner", que actua com una metàfora oberta i en constant desplaçament. En un primer nivell, el jardiner remet clarament al pare del narrador, malalt i proper a la mort. No obstant això, no es tracta d'una equivalència tancada. El jardiner també encarna el cuidador, al qual coneix els cicles de la vida, al qual accepta que tot el que creix està destinat a desaparèixer. És, per tant, una figura que condensa idees de cura, temps, desgast i acceptació. Al llarg del llibre, aquesta imatge s'expandeix: deixa de ser només el pare per adquirir una dimensió més universal, fins i tot arribant a reflectir el mateix narrador o, en certa manera, a qualsevol.

Pel que fa a la seua naturalesa literaria, el llibre se situa entre la literatura del jo i l'autoficció. Té una base clarament autobiogràfica —la malaltia i mort del pare—, però no pretén reconstruir els fets de forma documental. Més aviat busca explorar què significa viure aquesta experiència des de dins. No hi ha una voluntat de "comptar el que va passar" de manera objectiva, sinó de transmetre com se sent, recorrent a una forma fragmentària que evita el sentimentalisme directe.

Això es relaciona amb una de les tensions fonamentals del llibre: la doble direcció de la mirada del narrador. D'una banda, intenta comprendre el "jardiner", és a dir, el pare enfrontat a la malaltia i la mort. Vol penetrar en la seua experiència, imaginar què sent algú que s'acosta al final. Però, d'altra banda, aquest intent revela inevitablement la seua pròpia vivència del dol. El resultat no és un equilibri perfecte. Encara que la intenció sembla centrar-se en l'altre, el que emergeix amb més força és la consciència del narrador, la seua impossibilitat d'accedir plenament a l'experiència aliena.

Aquesta impossibilitat és, de fet, una de les idees més potents del llibre: ningú pot sentir per un altre, ni tan sols en els moments més íntims. Així, el text es mou en una tensió constant entre empatia i límit, entre el desig de comprendre i l'evidència que hi ha una frontera infranquejable.

En conjunt, l'obra destaca per la seua sobrietat emocional. No busca commoure mitjançant recursos fàcils ni dramatitzar la mort, sinó acostar-s'hi des del quotidià, el fragmentari i l'indirecte. Per això pot resultar exigent o fins i tot desconcertant si s’espera una narració convencional. Tanmateix, precisament en aquesta forma continguda i reflexiva resideix, per mi, la seua força. No ofereix respostes. Mes bé et deixa una ressonància duradora sobre la relació entre la vida, la cura i la pèrdua. © Jcll. Abril 2026.

La incómoda verdad de preguntar al polvo.

Pregúntale al polvo no es solo una novela que se lee: es una novela que te mira. Y a veces, incluso, te incomoda. La terminé con la sensación de haber estado dentro de la cabeza de alguien ferozmente sincero, demasiado contradictorio, muy humano, casi siempre perdido.

Me impresiona que John Fante escribiera esto en 1939. Porque lo que hay en sus páginas no suena en absoluto antiguo. Al contrario: su voz es directa, actual, nerviosa, emocionalmente muy expuesta. Es el tipo de escritura que hoy asociaríamos con la autoficción o con cierta literatura contemporánea que busca la verdad antes que la forma. Y, sin embargo, Fante ya estaba ahí en lo primero, adverado con lo segundo.

Lo que más me ha impactado es esa falta total de miedo a los sentimientos. Sin filtros. Arturo Bandini siente mal, siente demasiado, siente de forma egoísta, contradictoria, incluso cruel. Pero también siente con una intensidad que desarma. Y Fante no intenta corregirlo ni justificarlo: simplemente lo muestra. Esa honestidad atroz es, para mí, uno de los grandes valores de la novela.

Y, aun así, no es un libro solemne. Hay humor. Un humor extraño, a veces incómodo, que nace muchas veces del propio ridículo del personaje. Bandini quiere ser un gran escritor, pero también es patético en sus inseguridades, en su relación con Camilla, en su manera de enfrentarse al mundo. Y ahí, en ese contraste, es donde la novela respira entre lo trágico y lo absurdo.

Hay algo también sorprendentemente bello en cómo Fante retrata el sufrimiento. No lo exagera, no lo embellece, pero tampoco lo banaliza. Es un dolor que se siente real, casi físico, y que convive con momentos de ternura inesperada. Una mixtura difícil de lograr.

Leyendo la novela, es inevitable pensar en Charles Bukowski, quien de hecho escribió el prólogo en 1980 y fue clave para rescatar a Fante del olvido. Se nota la huella. Esa forma de escribir desde las entrañas, sin la preocupación del escritor bienqueda. Pero también me ha recordado, en otro registro, a Raymond Carver, por esa capacidad de ir a lo esencial, de decir mucho con casi nada, de dejar que lo importante ocurra en los silencios.

Al final, lo que hace grande a Pregúntale al polvo es lo horizontal. No hay grandes artificios ni giros espectaculares. Lo que hay es verdad. Una verdad incómoda, simple, que resulta dura, pero que en todo caso es compasiva. John Fante hurga en sus personajes, los expone sin ninguna piedad, pero nunca desde la humillación. Siempre hay, en todo momento, un acto de comprensión.

Y quizá por eso sigue siendo una novela tan viva. Porque habla de lo que no cambia. Habla del deseo de ser alguien, del miedo a no serlo, de la necesidad de ser querido, de la torpeza con la que a veces intentamos conseguirlo. Cosas que, a pesar del tiempo transcurrido desde la gran depresión del primer tercio del siglo XX, cuando Fante preguntó al polvo, hoy siguen siendo exactamente iguales las preguntas y, quizás, las respuestas.

© Jcll. abril 2026

 

La mirada d'un Pagés sobre L' adveniment de la República.

L’Adveniment de la República és un dels textos més interessants de Josep Pla per entendre el clima polític i social que va envoltar la proclamació de la Segona República espanyola l’abril de 1931. Escrita amb el seu estil característic —precís, observador i sovint irònic—, l’obra ofereix una crònica dels esdeveniments centrada sobretot en Madrid, ciutat on Pla es trobava exercint de periodista. El llibre combina la mirada del cronista amb la del testimoni directe i construeix un relat ordenat i clarificador d’uns dies decisius per a la història contemporània d’Espanya.

Pot ser el més interessant del llibre, el seu caràcter de crònica immediata. Pla no escriu amb la distància de l’historiador acadèmic, sinó amb la vivacitat del periodista que observa els fets mentre es produeixen, el que contribueix a donar-li al text una gran sensació de proximitat. El lector percep l’ambient dels carrers, les converses als cafès, les reaccions dels polítics i la incertesa general que envolta el final de la monarquia d’Alfons XIII. Pla descriu amb detall la progressiva descomposició del règim i la sorpresa amb què molts sectors observen la rapidesa amb què s’imposa la nova situació republicana.

L’organització narrativa és especialment clara. Pla construeix el relat amb una lògica cronològica i amb una gran capacitat per seleccionar els episodis que considera de més relleu. El resultat és una narració ordenada que ajuda a entendre la successió d’esdeveniments que porten des de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 fins a la proclamació de la República. Aquesta claredat és una de les qualitats que fan el llibre tan valuós des d’un punt de vista historicista: sense pretendre fer història acadèmica, Pla ofereix una síntesi molt intel·ligible del moment polític.

Tanmateix, l’obra no és una narració neutral. Pla escriu sempre des d’una perspectiva personal molt marcada. El seu escepticisme envers la política, així com la seua mirada sovint desmitificada, es fan evidents al llarg del llibre. Pla observa els protagonistes polítics amb una certa distància irònica, fins i tot amb un punt de sarcasme.. Molts dels líders republicans apareixen retratats amb una barreja d’admiració i suspicàcia, com si Pla dubtés de la solidesa real del nou règim. Aquesta actitud contribueix a donar al llibre un to càustic i una mica displicent. Al cap i la fi, Pla no deixa de ser un pagès il·lustrat.

Aquest to es fa especialment visible quan Pla compara Madrid amb Barcelona. Tot i que intenta mantenir una mirada de cronista, sovint deixa entreveure una certa superioritat cultural atribuïda a la capital catalana de primeries del segle. Madrid apareix retratada com una ciutat teatral, sorollosa i una mica improvisada en la seua política, mentre que Barcelona es presenta implícitament com un espai més modern, més europeu i més organitzat. Aquest contrast, que reflecteix en part la sensibilitat catalanista de Pla i el context intel·lectual de l’època, pot donar la sensació que el narrador mira Madrid amb una certa condescendència.

No obstant això, aquesta mateixa subjectivitat és també una de les grans riqueses del llibre. Pla no pretén oferir una història definitiva, sinó una mirada personal sobre un moment històric. La seua capacitat per descriure amb precisió els gestos, les actituds i els ambients urbans converteix moltes pàgines en autèntiques peces de literatura periodística. El lector no només aprèn què va passar, sinó també com es vivia aquell moment d’incertesa i d’esperança.

Des del punt de vista estilístic, el llibre és un bon exemple de la prosa de Pla: frases clares, observació minuciosa i una gran habilitat per capturar els detalls significatius. El seu llenguatge és sobri i directe, però alhora molt expressiu. Aquesta combinació fa que la lectura siga àgil i que el relat mantinga sempre l’interès, fins i tot quan tracta qüestions polítiques o institucionals. Cal dir que és una obra que continua essent molt suggeridora per comprendre els dies convulsos que van marcar el naixement de la Segona República. © Jcll. Març 2026.

 

 

Aspects Féminins. Una reflexió des de la música de Musor Flötenquartett.

Musor Flötenquartett és un ensemble de cambra format per quatre flautistes professionals amb una trajectòria enfocada a ampliar el repertori i les sonoritats possibles del quartet de flautes. El seu estil combina precisió tècnica i una recerca expressiva molt acuidada, amb especial atenció a l' espectre sonor i a l' atmosfera que poden crear les diferents flautes dins d' una formació homogènia. El grup interpreta obres d'èpoques variades, incloent arranjaments propis en el seu programa"Aspects Féminins" que ha presentat en el concert organitzat per la Societat Filharmònica de València aquest primer dimarts de març.

La proposta del Musor Flötenquartett  a Aspects Féminins, que podem traduir com a Mirades femenines, suggereix una reflexió o celebració del femení a través de la música, tractada no necessàriament des d'un enfocament narratiu, sinó des de diferents mirades sonores i estilístiques en incloure peces de diferents èpoques, tot i composicions clàssiques (per exemple, extractes de Monteverdi) amb obres més modernes o creades per dones compositores o amb arranjaments d' aquestes intèrprets. 

            A Aspects Féminins s'exploren diferents registres de la família de la flauta —des dels registres més aguts fins als tons més profunds— per donar veu a contrastos expressius i textures diverses que poden suggerir diferents estats i "aspectes" del tema que inspira el títol. El seu enfocament sembla centrar-se a representar la sensibilitat, la força expressiva i la creativitat des d'una perspectiva que pot incloure (tot i que no es limita a) el femení com a font d'inspiració musical. El repertori triat combina obres de tradició històrica amb altres de caràcter contemporani, oferint una mirada plural a través de la sonoritat del quartet de flautes.

            També a Aspects Féminins es pot apreciar certa relació amb el jazz a nivell de llenguatge musical i de tractament de l'arranjament, però no com a pertinença directa al gènere jazzístic. El repertori que interpreta el quartet procedeix en gran part de música clàssica, contemporània i arranjaments d' obres vocals o instrumentals prèvies. No obstant això, en tractar-se d'un quartet de flautes, moltes peces requereixen adaptació per funcionar, i és on sorgeixen elements propers al jazz, per exemple, la flexibilitat rítmica amb llibertat en l'articulació i el fraseig, una cosa característica del jazz enfront de la rigidesa mètrica clàssica. D' altra banda, l' ús d' efectes d' aire, atacs suaus, contrastos dinàmics recorda tècniques emprades en el jazz modern i la fusió entre clàssic i el jazz). Tot i que no solen incloure improvisació pura, certes seccions permeten una interpretació més lliure i expressiva, propera a l'estètica jazzística. No obstant això, el llenguatge general continua sent predominantment cambrístic i contemporani. Els arranjaments associats a Aspects Féminins— pertanyen a l' àmbit de la música contemporània acadèmica, no al jazz, tot i que la seua interpretació explora colors i gestos expressius que poden resultar afins per a oients acostumats a músiques híbrida, creant un pont estilístic entre tradició clàssica, música contemporània i sensibilitats modernes. © Jcll. Març, 26

 

 

En buit de l'univers i el cos nu

"I això va ser el que va passar" (1947), Natalia Ginzburg construeix una narració seca i devastadora sobre la por, la dependència afectiva i la impossibilitat de viure amb plenitud quan la identitat pròpia s'edifica sobre la necessitat de ser estimada. La protagonista no persegueix la felicitat ni la realització: persegueix, de manera gairebé infantil i desesperada, la confirmació del seu valor a través de la mirada d'un home. Aquest és el seu objectiu íntim i, alhora, la seua condemna.

 

         Des de l' inici, la veu narrativa està travessada per un complex d' inferioritat existencial. La protagonista tem no donar el nivell: tem el seu cos, el menysprea, el viu com un obstacle; tem l'home, però ho necessita; tem l'abandonament com una certesa sempre imminent. L'amor no apareix com un espai de trobada, sinó com un territori hostil en el qual ella se sap perdedora per endavant. Amar és exposar-se a la humiliació i, tot i així, no pot deixar de fer-ho.

 

El matrimoni no ofereix refugi. El marit no l'amaga i viu atrapat en un amor frustrat per una altra dona, una presència absent que contamina tota la relació. Ell és un personatge enigmàtic i miserable, no per crueltat explícita, sinó per la seua incapacitat d'estimar. Acomplexat, insatisfet, emocionalment estèril, arrossega la protagonista a una soledat encara més profunda: la de sentir-se sola fins i tot en companyia. La infidelitat, real o imaginada, no és tant un fet concret com una por estructural, una amenaça constant que reforça la inseguretat d'ella.

 

La protagonista viu en una tristesa contínua que la incapacita per viure: per viure l'amor, per expressar els seus sentiments amb alegria, per afirmar-se. Aquesta paràlisi no sorgeix només de l'abandonament aliè, sinó de la renúncia pròpia a enfrontar-se a la veritat. La mentida —als altres i a si mateixa— esdevé una forma de supervivència que, paradoxalment, la buida. Rebutja respostes, evita decisions, posterga la possibilitat de ser ella mateixa. En aquest ajornament constant, la vida es torna absurda.

 

Ginzburg planteja llavors una pregunta radical, gairebé existencialista: què es pot fer a la vida? Amar? Tenir fills? Escriure llibres? Les opcions apareixen despullades de sentit quan l'existència es percep com inútil, quan no hi ha tan sols energia per odiar. No es tracta d'una desesperació grandiloqüent, sinó d'un cansament moral profund, d'una resignació que erosiona qualsevol projecte vital.

 

L'estil de Ginzburg reforça aquesta visió: sobri, contingut, sense ornaments sentimentals. L'autora no jutja ni consola; exposa. I en aquesta exposició implacable sorgeix una violència final que no és només física, sinó simbòlica. La pregunta implícita de com matar la por troba una resposta extrema: amb un dispar entre els ulls de l'home. No és únicament un acte de destrucció de l'altre, sinó l'esclat de tot el que no va poder dir-se, de tot el que no es va poder viure.

 

“I això va ser el que va passar” és una novel·la breu i dura que incomoda precisament perquè no ofereix redempció. Ginzburg retrata una existència atrapada en la por i la dependència, on l'amor no salva i la veritat arriba massa tard. La seua lectura deixa una sensació de buit lúcid: la d'haver assistit a l'anatomia d'una vida desperdiciada per no atrevir-se a ser.

© jcll. Gener 2026.