Las palabras justas. Milena Busquets. Anagrama. 3a Edició. Agost de 2022.
És un diari de l'any 2021, post pandèmia, escrit sola davant el perill diu la contraportada del llibre. Crec que és una frase feta. Per suposat que escriure comporta risc. Conec alguns que després d'haver escrit un curt opuscle van rebre una lleugera crítica i no van tornar a escriure mai més. Però això només és un problema de psiquiatria que en res afecta, crec, a l'autora d'aquest llibre de 134 pàgines que es llegeix amb molta facilitat i que està escrit amb devoció estètica, la qual cosa és molt d'agrair.
El llibre el vaig comprar en Paris- València, una vesprada d'aquesta tardor estiuenca en què vaig eixir a passejar sense rumb i em trobi dempeus dins la llibreria. Una cosa que em sol ocórrer amb freqüència. Em va sortir a l’encontre a la prestatgeria de les novetats “Las palabras justas” i crec que se'm va il·luminar la cara. Quan vaig llegir fa anys "También esto pasará" em va encantar l'escriptura de Milena, i fins em vaig atrevir a escriure una ressenya curta que vaig fer en aquesta mateixa pantalla.
Les paraules justes són una altra cosa, almenys m'ho sembla, o no del tot, potser.
M'agrada el seu to i la seva veu tan estètica, aparentment desenfadada de vegades quan no es conté, en la línia del metamodernisme. Borges està bé, però tant, tant, com que no. Tornem a Chéjov, passem una mica de Rulfo i de Kafka de quan en quan i reivindiquem Proust. Potser per això cal fer més caos i turbulències que deixin entreveure abismes que provoquen alguna emoció. Massa equilibri en les contínues oscil·lacions de voler viure enamorat per assolir el goig que hauria de ser imperible de follar, follar, follar. No obstant això, tot roman molt remansant, sense que arribem a saber què més o millor o pitjor podria haver passat, i un no pot menys d'imaginars'un món prometeic en el qual sempre, sempre, sempre es produeix la derrota i tornada a començar, encara que cadascú és molt lliure de somiar el que vulga i fins a creure-s'ho com si fórem déus, encara que es pose en dubte en tot cas el paradís.
M'han encantat "Las palabras justas" de Milena Busquets. Les he llegit amb avidesa en tres o quatre estones i la meua emoció ha consistit a gaudir de la seua boníssima escriptura. També m'ha donat ocasió a aquesta intermissió neuronal mentre escoltava Johnny Hodges. En aquest mateix moment: "Free For All" mentre pense en el diari de Milena a la que acabe de deixar en la prestatgeria acompanyada de Brines i Bukowski. Al pèl, la música.
jcll. Décembre 22
