El concert al qual vaig acudir dimarts passat, organitzat per la Societat Filharmònica, el componien tres obres per a clarinet, violí i piano, respectivament de Béla Bartók, Brahms i Schoenfield.
M’ocuparé només d'aquest últim perquè per a mi va ser un descobriment singular. El seu trio condensava amb nitidesa les línies de la seua estètica: una fusió espontània construïda entre la tradició clàssica, les músiques populars nord-americanes i l'univers sonor del folklore jueu. En aquesta obra, Schoenfield desplega un llenguatge híbrid en el qual l'energia del jazz i les inflexions dels cants de les sinagogues de l'est d'Europa s'integren com si d'una dansa es tractés dins d'una forma cambrística, en la qual cada instrument adquireix una sonoritat extremadament virtuosa entre lo acadèmic i lo popular.
El clarinet, amb el seu timbre mal·leable i el seu historial dins la tradició jueva, actua com a eix expressiu: els seus ornaments i frases gairebé improvisades evoquen tant la veu del cantor jueu com la vitalitat de les músiques festives d'entre guerres de l'est europeu. El violí dialoga des d'un terreny similar, alternant línies líriques amb gestos que recorden les danses jasídiques. El piano aporta solidesa en l' estructura del trio i un impuls rítmic que remet al ragtime i al jazz primerenc, amb acords sincopats, progressions harmòniques molt obertes i passatges de gran brillantor tècnica.
No obstant això, més enllà de les referències efectuades, el que distingeix aquest trio és la naturalitat amb què Schoenfield fa conviure mons molt diferents. Lo folklòric no apareix com a cita nostàlgica, sinó com una energia viva que s'entreteix amb procediments clàssics de desenvolupament temàtic i variacions. Lo jazzístic no busca autenticitat estilística estricta, sinó un pols flexible, una llibertat rítmica que respira dins del marc cambrístic. El resultat és una música que combina humor, intensitat i lirisme, i que celebra la permeabilitat entre cultures musicals. En aquest trio, Schoenfield demostra que lo popular i l'erudit no són pols oposats, sinó fonts complementàries amb capacitat de generar una veu contemporània molt singular.
Paul Schoenfield, al qual no coneixia, és un d'aquells compositors que, quan un el descobreix, obre un territori inesperat, proper i accessible, però alhora molt elaborat i ple de matisos, resultant una música alhora divertida, nostàlgica, molt enèrgica i profundament expressiva.
icll. decembre 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada