El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodínov, editada en castellà per Editorial Impedimenta en maig de 2025, és una obra breu però densa que gira al voltant de l'experiència del dol, construïda a partir de materials autobiogràfics, tot i que transformats mitjançant una escriptura fragmentària i altament simbòlica. No és una novel·la tradicional: no ofereix una trama lineal ni un desenvolupament narratiu clàssic, sinó una sèrie d'escenes, records i reflexions que imiten el funcionament de la memòria i la consciència davant la devastació i pèrdua del pare.
L'eix central del llibre és la figura del "jardiner", que actua com una metàfora oberta i en constant desplaçament. En un primer nivell, el jardiner remet clarament al pare del narrador, malalt i proper a la mort. No obstant això, no es tracta d'una equivalència tancada. El jardiner també encarna el cuidador, al qual coneix els cicles de la vida, al qual accepta que tot el que creix està destinat a desaparèixer. És, per tant, una figura que condensa idees de cura, temps, desgast i acceptació. Al llarg del llibre, aquesta imatge s'expandeix: deixa de ser només el pare per adquirir una dimensió més universal, fins i tot arribant a reflectir el mateix narrador o, en certa manera, a qualsevol.
Pel que fa a la seua naturalesa literaria, el llibre se situa entre la literatura del jo i l'autoficció. Té una base clarament autobiogràfica —la malaltia i mort del pare—, però no pretén reconstruir els fets de forma documental. Més aviat busca explorar què significa viure aquesta experiència des de dins. No hi ha una voluntat de "comptar el que va passar" de manera objectiva, sinó de transmetre com se sent, recorrent a una forma fragmentària que evita el sentimentalisme directe.
Això es relaciona amb una de les tensions fonamentals del llibre: la doble direcció de la mirada del narrador. D'una banda, intenta comprendre el "jardiner", és a dir, el pare enfrontat a la malaltia i la mort. Vol penetrar en la seua experiència, imaginar què sent algú que s'acosta al final. Però, d'altra banda, aquest intent revela inevitablement la seua pròpia vivència del dol. El resultat no és un equilibri perfecte. Encara que la intenció sembla centrar-se en l'altre, el que emergeix amb més força és la consciència del narrador, la seua impossibilitat d'accedir plenament a l'experiència aliena.
Aquesta impossibilitat és, de fet, una de les idees més potents del llibre: ningú pot sentir per un altre, ni tan sols en els moments més íntims. Així, el text es mou en una tensió constant entre empatia i límit, entre el desig de comprendre i l'evidència que hi ha una frontera infranquejable.
En conjunt, l'obra destaca per la seua sobrietat emocional. No busca commoure mitjançant recursos fàcils ni dramatitzar la mort, sinó acostar-s'hi des del quotidià, el fragmentari i l'indirecte. Per això pot resultar exigent o fins i tot desconcertant si s’espera una narració convencional. Tanmateix, precisament en aquesta forma continguda i reflexiva resideix, per mi, la seua força. No ofereix respostes. Mes bé et deixa una ressonància duradora sobre la relació entre la vida, la cura i la pèrdua. © Jcll. Abril 2026.
