Escoltar en la mateixa sessió tres quartets tan distants en el temps com el “Quartet Op. 5 en Sol menor” de Franz X. Richter, el "Quartet nº 2 Op. 13" de Felix Mendelssohn i el "Quartet nº 1 en Fa menor" d'Antonio Muñoz Molleda permet recórrer quasi dos segles d'evolució del llenguatge cambrístic. Els seus contrastos són nítids, però també revelen analogies estructurals i tècniques que posen de relleu la continuïtat de la tradició quartetística.
El quartet de Richter és de mitjan segle XVIII, una etapa primerenca del gènere. Caldria dir que és dins de l'estètica haydniana? Pot ser, sí. Té trets del quartet clàssic i manté la impremta barroca. El primer violí, per exemple, és, en tot cas, portador principal del discurs. Un altre tret característic: la forma encara influïda per la "sonata bipartida" i els moviments de dansa. La tonalitat de manera clara durant tot el quartet i les modulacions resulten previsibles. A Richter li preocupa la cohesió del motiu i el diàleg entre els instruments, cosa que consagraran després molt clarament Haydn i Mozart. Caldria dir que és transicional entre l' herència del barroc i una nova valoració de la forma i el tema.
Més de huit dècades després, Mendelssohn compon el seu "Quartet nº 2 Op. 13", una obra on sembla admirar Beethoven i reverenciar Bach. Aquí hi ha un bot estètic respecte al de Richter. La forma sonata s'amplia, es dramatitza i s'impregna d'un romanticisme que erosiona la claredat preclàssica. El motiu inicial recorre l' obra a tall d'idea cíclica i configura un llenç temàtic que es reinterpreta en cadascun dels quatre moviments, produint una sensació d' intensitat emocional constant. Aquesta tècnica era impensable en el quartet primerenc del XVIII. A diferència de l'equilibri del quartet de Richter, aquí les veus es despleguen amb una igualtat plena: cada instrument adquireix una força dramàtica individual i, alhora, contribueix a un entramat col·lectiu d'enorme densitat sonora.
El quartet d'Antonio Muñoz Molleda, escrit ja en ple segle XX, marca un nou horitzó estètic. Incorpora modes i girs melòdics d'arrel espanyola, tot i que evita les resolucions tradicionals. El discurs transita per estructures reconeixibles, integrades en una narrativa flexible i menys subjecta als models clàssics.
Comparar aquests tres quartets implica reconèixer, en primer lloc, l'enorme distància històrica que els separa. Richter representa el naixement del gènere, Mendelssohn la seua consolidació romàntica i Muñoz Molleda la seua reformulació des d'una perspectiva contemporània. Tanmateix, també és possible identificar línies de continuïtat que travessen els tres llenguatges. Una d'elles és la importància del motiu musical com a unitat generadora del discurs. A Richter, els motius són petits fragments seqüencials; a Mendelssohn, es converteixen en el pilar estructural de l'obra; en Muñoz Molleda, es transformen en elements rítmic-melòdics que articulen l'expressivitat. El contrapunt també actua com un tram d'aproximació: decòrum barroc a Richter, potència emocional a Mendelssohn, densitat especulativa a Molleda.
Els contrastos, naturalment, són més visibles que les analogies. L' harmonia evoluciona des de l'estabilitat preclàssica fins a l' expansió romàntica i, finalment, a la tonalitat flexible del segle XX. El color instrumental passa de la transparència del quartet primerenc a la plenitud romàntica i, finalment, a l' exploració tímbrica moderna. I, sobretot, l'expressivitat creix exponencialment: la contenció galant de Richter es transforma en el lirisme apassionat de Mendelssohn i, més tard, en l'energia colorista de Muñoz Molleda.
La interpretació del quartet Seilicos a la Sala Iturbi del Palau de la Música de Valencia, en el concert sisè de la temporada 25-26 de la Societat Filharmónica, fou impecable. Trobàrem a faltar un bis.
Jcll. novembre 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada