Si perd el Madrid, es una festa.

 “Sobretot, que perda el Madrid”, de Joan Carles Martí i Toni Mollà

 

“Sobretot, que perda el Madrid”, publicat per Vincle Editorial i escrit a quatre mans per Joan Carles Martí i Toni Mollà, és molt més que un llibre de futbol. Cert que el futbol és com una religió. Però el llibre no fa teologia del fenomen, sinó més aviat una radiografia del nihilisme d'una part dels valencianistes  des de la transició política fins a hores d’ara, i de la frustració de l’altra part, que ha estas sotmesa i que  rau en una fofa manera de ser. És una mirada profunda, carregada d’ironia i intel·ligència, sobre la identitat, la passió i la desfeta que embolcalla l’afecció del València Club de Futbol. A partir d’una expressió que podria semblar pur ressentiment —desitjar abans la derrota del Madrid que la victòria pròpia—, els autors proposen una dissecció cultural i social d’un fenomen que transcendeix l’esport: el sentiment d’un col·lectiu atrapat entre la nostàlgia d’un passat gloriós i la desorientació del present.

 

El llibre parteix d’una hipòtesi compartida: l’afecció valencianista viu instal·lada en una consciència tràgica. Aquesta tragèdia no és només la dels mals resultats esportius, sinó la d’una comunitat que projecta en el seu club les frustracions i anhels no resolts de tot un territori. Els autors, que parteixen d’experiències i posicionaments diferents, reaccionen de forma també diferent davant aquesta realitat. Joan Carles Martí sembla acceptar el nihilisme en què viu el valencianisme, com un acte de fidelitat a un llegat que, encara que dolorós, continua viu. En canvi, Toni Mollà opta per prendre distància: per raons polítiques, culturals i identitàries, decideix allunyar-se del club i cercar una nova “església” futbolística on sentir-se reconegut. Però ambdós coincideixen en un punt de partida fonamental: la seua condició de refractaris al madridisme, entés no sols com a equip, sinó com a símbol d’un centralisme i una hegemonia que fagocita.

 

Malgrat que el títol podria suggerir una obra centrada en l’odi esportiu, el llibre és, en realitat, una reflexió molt més subtil i rica. No intenta elaborar una teocràcia del futbol, com han fet altres autors en clau més idealista, sinó una sociologia del fet futbolístic entès com a manifestació d’una comunitat. El futbol apareix ací com una fe laica, com un ritual col·lectiu, com una via d’elevació d’una realitat sovint frustrant. És a través del futbol que molts aficionats donen sentit a la seua identitat i canalitzen emocions que la política o la societat no satisfan.

 

L’estil del llibre és àgil, provocador, i amb moments de veritable brillantor literària. El diàleg entre els dos autors, tant en el fons com en la forma, és el que dona cos i vida al relat. La lectura resulta divertida, incisiva, i alhora commovedora per a qui ha viscut —o viu— la muntanya russa emocional que suposa seguir el València CF.

 

Aquest llibre no és només per als aficionats del València CF, sinó per a qualsevol lector interessat en el futbol com fenomen cultural i social. És un llibre que parla del futbol, sí, però en el fons, també de nosaltres, valencians i valencianistes.

© jcll maig 2025