El cinc d'octubre de l'any passat, en una sala de la Biblioteca municipal d'Algemesí, repleta de lectors, acompanyant l'autor, i juntament amb Rafa Xambó, sociòleg i cantautor, Mari Julia Castell, historiadora, i Manolo Gil, periodista i editor, vaig tindre la sort de poder presentar "El somriure d'Héraclit", l'últim llibre que havía escrit Josep Chambó, editat per Vincle. Qui podia imaginar que vint-i-quatre dies més tard el riu Magre, un riu traïdor en la seua sequedat i en el seu desaforament quan porta aigua, s’emportaria amb el fang centenars de llibres i entre ells, a més de vides i bens, molt probablement, gairebé tots els que es van adquirir en aquella presentació de “El somriure d’Heràclit”, que van ser molts.
És per això, que sent la necessitat de tornar a fer present el llibre, reiterant el que vaig dir en aquell acte molt entranyable entre persones que estaven vinculades a l'autor per veïnatge i afectes. Un llibre que és rellevant en la història gran d'Algemesí precisament per relatar petites històries d'un dels seus carrers a la cinquantena del segle passat, històries de quan l'autor encara vestia, com tots els xiquets de l'època, amb pantalons curts, fins i tot en ple hivern i malgrat els prunyons.
© jcll. gener 2025.
El somriure d'Heràclit és un títol molt suggerent per improbable i inesperat. Heràclit era un personatge dolorit, pesarós, nefast en el sentit més etimològic de la paraula. Un filòsof anterior a Sòcrates, que deia que el passat, passat hi era i que res tornava. Un home sense esperança, fins que Pep Chambó el fa somriure en adonar-se d'una bretxa en el seu pensament. El que ha transcorregut no retorna, però influeix en l'ara i en l'esdevenir.
La memòria era l'instrument del qual prescindia el filòsof presocràtic i va ser el que em va fer pensar la ressenya que s'ha convertit en pròleg per casualitat, després de llegir les històries de l'infant que va ser l'autor a l'escenari del carrer del Monts a la cinquantena del segle passat. Pep Chambo comença a escriure el seu llibre tan afligit i desventurat com era Heràclit, però en acabar de llegir el llibre el lector, que era jo, tenia a la cara el somriure contagiós de l'autor i que devia tenir aquell filòsof grec.
Si oblidar és un acte involuntari, recordar és un acte de voluntat moltes vegades terapèutic. En aquest cas, jo aniria més enllà, m'atreviria a dir, que l'ús que Pep Chambó fa de la memòria és taumatúrgic, miraculós pel fet de tenir un bagul replet d'històries felices que reflectien la mirada innocent i feliç d'un infant en una època complicada i dolorosa com era la de la postguerra.
Quan el nostre autor es troba en un moment perillós, quan no pot, no sap i no vol viure, obre el bagul de la memòria per rescatar-se a si mateix.
Pep Chambo recorda el que era dit al si de la seua família, que se sentia volgut per tothom, homes i dones que habitaven aquell carrer on gairebé era l’únic xiquet.
Dues són les idees que em sembla tenen relleu en el pròleg: Un pròleg de difícil lectura en contrast amb la lectura fàcil de les històries que conté el llibre. La primera, la memòria com a instrument de salvació. La segona, l'afectivitat necessària per evitar morir anticipadament. Al principi de mort que descriu de manera radical en els dos primers capítols, el nostre autor contraposa, no dialècticament, sinó amb el mètode de la introspecció, el principi de vida. Davant l'impuls destructiu, a penes sublimat, que irromp en un registre absurd, Chambó torna als orígens per generar una catarsi alliberadora mitjançant el record dels moments feliços de la seua mainada al carrer dels Mont. Records que reviu, acompanyat per personatges individualitzats que ell aglutina al voltant de si fins a convertir el llibre en un relat coral. El nen feliç recordat per l'adult ferit vincula el principi de vida, el goig de viure contra el principi de mort que representa l'oblit i la solitud a mesura que un es fa vell. Chambó, contra la ruïna personal opta per recordar, tornar al camí del que va significar en la seua gent la relació amb els altres.
És a través de la introspecció com Chambó resol el tema de la mort, del Tanatos que diria la filosofia grega, que és un dels grans temes de la literatura universal.
En els dos primers capítols del llibre l'autor, que ja és un home vell, diu que no sap viure, que no pot viure, que no vol viure. Darrere d'aquesta frase tan afligida no hi ha més que una ànsia d'immortalitat. En definitiva, diu, que no sap, no pot i no vol viure com ara, com en el present. Necessita un present i un futur feliç com va ser la seua infància, i és aquí on s'aboca Heràclit. Res torna a ser el que era, que és la traducció que ningú nada dues vegades a les mateixes aigües d'un riu. Cert que les aigües no són les mateixes, però l'autor, fins i tot havent evolucionat, és conscient de la seua mateixa existència. Si en algun temps va ser feliç, significa que la felicitat existeix i no hi ha raó per limitar-la a una sola i única dimensió temporal.
El segon que li val com a instrument de salvació és l'afectivitat. El nen que apareix en les històries és algú que dona i rep afecte. Tots els personatges que es perfilen al llibre i es mouen en el paisatge espacial i temporal del Carrer dels Mont estan embolicats en un ‘aura d'afectivitat. És un xiquet que estima i és estimat. L'home adult, en la seua tercera edat, continua enxampant de menys l'afectivitat per poder viure, fins que s'adona que això no depèn ell, més enllà d'oferir-la. Rebre afecte és un acte gratuït.
Arribar a aquesta conclusió li aporta serenitat i valor. Així ho va demostrant amb les reflexions amb què va farcint els relats dels seus records. Tota la serenitat i valor que sol contenir sempre un somriure. Em aquet cas el somriure d’Heraclit del que vos desitge una feliç lectura.
© jcll. Octubre 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada