La dolçor del precari

"La dolça existència" Editorial Anagrama, col·lecció Narratives hispàniques, abril 2025.

Milena Busquets (Barcelona, 1972) és escriptora, periodista i traductora. Filla de l'editora Esther Tusquets, es va donar a conèixer internacionalment amb També això passarà (2015), traduïda a més de trenta idiomes. 

Hi ha escriptors que semblen escriure sempre el mateix llibre, no per falta d'imaginació, sinó perquè hi ha ferides que no es tanquen del tot. Milena Busquets pertany a aquesta estirp. També això passarà va ser el seu llibre del dol: la narració lluminosa d'un naufragi. La dolça existència arriba com una prolongació d'aquella pèrdua, una espècie de ressò o ressonància que insisteix en el mateix des d'un altre angle: com continuar vivint quan la vida sembla feta només del que ja no hi és.

La dolçor del títol no és la del plaer ni la plenitud, sinó la que neix de la consciència del precari. Aquesta dolçor s'assembla més a la d'un vi que s'acaba o a la d'una tarda que s'extingeix: breu, fràgil, gairebé un miracle. Milena —o el seu alter ego narratiu, tan reconeixible— viu en un territori suspès entre la realitat i l'ensopegament, un espai en el qual el passat esdevé refugi i el present en una forma d'exili. "No saps viure el present", li retreu el seu fill, i en aquesta frase es condensa tota la tensió del llibre: la impossibilitat d'habitar l'ara quan el viscut continua tirant amb tanta força.

Busquets escriu des d'aquesta obstinació per retenir el que s'escapa. A La dolça existència, el temps no avança: es plora sobre si mateix, com si cada dia repetís un intent de rescatar el perdut. Els llocs —Cadaqués, les cases, el mar, els estius— són sempre els mateixos, però el que canvia és la consciència de la seva fragilitat. Si a També això passarà el dolor del dol donava sentit al record, aquí és la nostàlgia mateixa la que es converteix en una forma de vida. La protagonista prefereix perdre la realitat per romandre en l'ensurt; renuncia al present i al futur, ancorada en un passat que el temps ha desdibuixat de la seua tragèdia i l'ha convertit en un somni amable.

Aquesta idealització no és ingènua, sinó deliberada. Busquets sembla dir-nos que mentir-se una mica pot ser una forma de supervivència. La novel·la està travessada per una pregunta subtil: fins a quin punt la dolçor de la vida depèn de la nostra capacitat d'embellir-la? El cinema —present en la trama com a rodatge, com a artifici— funciona com a metàfora d'aquesta necessitat: filmar és inventar una versió de la realitat, crear una mentida que ens permeti suportar-la. "Què és el rodatge d'una pel·lícula, sinó la preparació d'una mentida?", es pregunta el text, i en aquesta pregunta la clau de tota la novel·la. La dolça existència podria llegir-se com la crònica d'aquesta mentida: la narració d'una vida que se sosté sobre la il·lusió que el viscut no desapareix del tot.

Però aquesta mentida no és un frau; és una forma de tendresa. Busquets no escriu des de l'engany, sinó des de la fragilitat de qui sap que la veritat pura —el pas del temps, la pèrdua, la mort— seria insuportable. Per això la seva prosa, tan lleugera i alhora tan ferida, troba bellesa en l'efímer. Cada diàleg, cada descripció, cada frase sembla flotar en una atmosfera de comiat. Hi ha alguna cosa de dolce vita en el to, però sense la ironia felliniana: aquí la dolçor és la del record, la del que se sap condemnat a esvair-se.

La dolça existència és, en el fons, un llibre sobre la reconciliació amb la fugacitat. Sobre acceptar que la plenitud no s' assoleix en el present, sinó en la memòria. Que qualsevol temps passat no va ser necessàriament millor, però sí més nostre, perquè ja ho hem viscut i podem donar-li forma. Busquets torna a recordar-nos que escriure —i viure— consisteix en això: a donar-li una forma dolça al desarrelament, a transformar el naufragi en un somnífero, la pèrdua en relat.

Potser aquesta sigui la veritable mentida que sosté la vida: creure que podem comptar-la perquè no s'acabi. I en aquesta creença, en aquesta dolçor precària, Milena Busquets ha trobat la seua veritat més íntima.

© jcll. octubre 2025.