El concert d’ahir de la Societat Filharmònica em va conduir per un viatge emocional a través de tres maneres diferents d’entendre la música de cambra. A “Soir” Op. 76 de la francesa Mélanie Bonis, vaig sentir una atmosfera íntima, gairebé com si la música respirés suaument entre el piano, el violi y el xel. El seu llenguatge delicat i transparent semblava aturar el temps, convidant a la calma i a la contemplació. Era com una conversa serena entre amics que s’entenen sense paraules.
Amb el Trio núm. 1 en Do menor Op. 8 de Shostakovitx, el clima va canviar completament. Tot i ser una obra primerenca, ja s’hi percep la intensitat emocional que marcaria el compositor. Hi ha alguna cosa inquieta, gairebé esquinçada, en els seus contrastos, com si el jove Shostakovitx busqués en la música una manera d’enfrontar-se al món. La seua energia crua i els passatges dramàtics impacten i commouen.
Darrerament, va arribar el Trio en La menor Op. 50 de Txaikovski, una obra que em va captivar des del primer compàs. El seu melodisme càlid i la seua profunda emoció fan que un se senti envoltat d’una història plena d’amor, nostàlgia i bellesa. Cada tema sembla parlar directament al cor. Davant la subtilesa de M. Bonis i la tensió de Dimitri Shostakovitx, Txaikovski ofereix un riu de sentiment pur, un cant a l’amistat i a la pèrdua.
Mentre eixia de la sala Rodrigo pensava com la música pot expressar tot l’arc de l’experiència humana: la tendresa, la inquietud i la passió. Tot elegantment adobat pel Trio Fortuny al Palau de la Música de València el passat dimarts catorze d’octubre.
Jcll. Octubre. 25
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada