"I això va ser el que va passar" (1947), Natalia Ginzburg construeix una narració seca i devastadora sobre la por, la dependència afectiva i la impossibilitat de viure amb plenitud quan la identitat pròpia s'edifica sobre la necessitat de ser estimada. La protagonista no persegueix la felicitat ni la realització: persegueix, de manera gairebé infantil i desesperada, la confirmació del seu valor a través de la mirada d'un home. Aquest és el seu objectiu íntim i, alhora, la seua condemna.
Des de l' inici, la veu narrativa està travessada per un complex d' inferioritat existencial. La protagonista tem no donar el nivell: tem el seu cos, el menysprea, el viu com un obstacle; tem l'home, però ho necessita; tem l'abandonament com una certesa sempre imminent. L'amor no apareix com un espai de trobada, sinó com un territori hostil en el qual ella se sap perdedora per endavant. Amar és exposar-se a la humiliació i, tot i així, no pot deixar de fer-ho.
El matrimoni no ofereix refugi. El marit no l'amaga i viu atrapat en un amor frustrat per una altra dona, una presència absent que contamina tota la relació. Ell és un personatge enigmàtic i miserable, no per crueltat explícita, sinó per la seua incapacitat d'estimar. Acomplexat, insatisfet, emocionalment estèril, arrossega la protagonista a una soledat encara més profunda: la de sentir-se sola fins i tot en companyia. La infidelitat, real o imaginada, no és tant un fet concret com una por estructural, una amenaça constant que reforça la inseguretat d'ella.
La protagonista viu en una tristesa contínua que la incapacita per viure: per viure l'amor, per expressar els seus sentiments amb alegria, per afirmar-se. Aquesta paràlisi no sorgeix només de l'abandonament aliè, sinó de la renúncia pròpia a enfrontar-se a la veritat. La mentida —als altres i a si mateixa— esdevé una forma de supervivència que, paradoxalment, la buida. Rebutja respostes, evita decisions, posterga la possibilitat de ser ella mateixa. En aquest ajornament constant, la vida es torna absurda.
Ginzburg planteja llavors una pregunta radical, gairebé existencialista: què es pot fer a la vida? Amar? Tenir fills? Escriure llibres? Les opcions apareixen despullades de sentit quan l'existència es percep com inútil, quan no hi ha tan sols energia per odiar. No es tracta d'una desesperació grandiloqüent, sinó d'un cansament moral profund, d'una resignació que erosiona qualsevol projecte vital.
L'estil de Ginzburg reforça aquesta visió: sobri, contingut, sense ornaments sentimentals. L'autora no jutja ni consola; exposa. I en aquesta exposició implacable sorgeix una violència final que no és només física, sinó simbòlica. La pregunta implícita de com matar la por troba una resposta extrema: amb un dispar entre els ulls de l'home. No és únicament un acte de destrucció de l'altre, sinó l'esclat de tot el que no va poder dir-se, de tot el que no es va poder viure.
“I això va ser el que va passar” és una novel·la breu i dura que incomoda precisament perquè no ofereix redempció. Ginzburg retrata una existència atrapada en la por i la dependència, on l'amor no salva i la veritat arriba massa tard. La seua lectura deixa una sensació de buit lúcid: la d'haver assistit a l'anatomia d'una vida desperdiciada per no atrevir-se a ser.
© jcll. Gener 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada