A Èbano, publicat en castellà per Anagrama el 2004, Ryszard Kapuściński reuneix en vint-i-nou capítols els viatges per l'Àfrica que coneixia quan tot just començava a desprendre's de la tutela colonial. No és, però, un llibre de viatges convencional. Àfrica apareix aquí com una experiència física i moral que obliga el viatger a abandonar les seues certeses i a afrontar una realitat difícil d'entendre des de les categories europees.
Era un continent de fronteres artificials, dibuixat per potències colonials sense tenir en compte la complexitat dels pobles que el habitaven. Després de la independència, moltes d'aquestes fronteres van romandre, mentre que les rivalitats entre grups ètnics, les lluites pel poder i l'explotació dels recursos alimentaven guerres i confrontacions. El colonialisme havia deixat enrere un llegat devastador: estats fràgils, economies dependents i societats obligades a construir el seu futur sobre estructures que no havien triat. Va ser en gran mesura un continent de fam, set i pobresa. Kapuściński no estalvia al lector cap de les seues misèries. La lectura fins i tot transmet físicament aquesta sensació d'esgotament: la calor asfixiant, la manca d'aigua, les carreteres interminables, les malalties, la precarietat. A mesura que s’avança per les seues pàgines, sembla que el lector també perd força. El paisatge deixa de ser decorat i esdevé una condició d'existència.
Però seria injust reduir Ebano a aquest inventari de desgràcies. Sota la mirada del periodista polonès hi ha una profunda admiració per una Àfrica que Occident sol observar des de la distància, la superioritat o la compassió. Kapuściński hi descobreix altres maneres d'entendre el temps, la comunitat, la mort, la natura i la convivència. On l'europeu troba el retard, intenta descobrir una lògica diferent. L'hora africana, per exemple, no està necessàriament subjecta a l'urgència occidental: l'espera, la conversa i la presència d'altres adquireixen un valor que la nostra cultura sembla haver perdut.
També troba una capacitat extraordinària de supervivència. Homes i dones acostumats a viure amb gairebé res desenvolupen una resistència que difícilment pot ser entesa per aquells que provenen de societats protegides pel benestar material. La pobresa apareix no només com una manca, sinó també com una forma d'existència en què la solidaritat, l'hospitalitat i la capacitat d'adaptació mantenen un paper essencial. Kapuściński no idealitza aquesta realitat –la violència i la corrupció són massa presents per permetre-ho – però sembla suggerir que una civilització no es pot mesurar exclusivament pels seus béns materials. I potser aquí rau la virtut del llibre: intentar mirar l'Àfrica des de dins, no només des d'Europa. Acostar-se als seus habitants, escoltar les seves històries, dormir on ells dormen i compartir, en la mesura del possible, les seues condicions de vida. El periodisme de Kapuściński esdevé així una forma d'enfocament humà. No pretén parlar només dels africans, sinó escoltar el que tenen a dir.
Tanmateix, hi ha una ombra que travessa el llibre. Àfrica sembla atrapada en un cicle de pobresa, violència i dependència del qual és difícil escapar. La independència política no ha significat necessàriament independència econòmica o psicològica. Els antics dominats poden reproduir les estructures de poder dels qui els dominaven, i la pobresa prolongada pot convertir la supervivència immediata en un substitut de qualsevol projecte de futur. De vegades, el continent sembla condemnat a viure en un present perpetu.
Potser és aquí on Ébano és més discutible. La mirada de Kapuściński, tot i ser profundament empàtica, pertany inevitablement a un europeu. La seua Àfrica és la que troba, i està dominada per les situacions extremes que acompanyen els seus viatges: guerres, cops d'estat, fams, epidèmies, pobresa. Altres possibles visions Àfrica romanen en segon pla: les ciutats, les classes mitjanes emergents, les tradicions intel·lectuals, les manifestacions culturals i les formes d'organització social que no encaixen fàcilment en la història de la supervivència.
La idea d'una cultura africana essencialment oral també s'ha de prendre amb precaució, com si l'absència d'una gran tradició escrita fos equivalent a l'absència d'una cultura elaborada. La tradició oral és precisament una de les grans riqueses que descobreix Kapuściński: una memòria transmesa de generació en generació, una manera de preservar la història, els mites i la identitat fora del llibre i del document escrit. Potser el problema no és que l'Àfrica no hagi pogut produir cultura, sinó que Occident ha trigat massa a reconèixer aquelles formes culturals que no s'ajustaven als seus propis criteris.
Per això Ébano acaba sent més que el retrat d'un continent ferit. També és el testimoni d'un home fascinat per una realitat que mai no acaba d'entendre. Kapuściński sap que l'Àfrica se li escapa, i precisament per això continua buscant. La seua virtut més gran no és oferir-nos respostes, sinó obligar-nos a mirar de nou.
Al final del llibre, queda una impressió contradictòria. Àfrica sembla esgotada, famolenca, fragmentada i ferida per una història que encara no ha superat. Però alhora sembla dotada d'una capacitat extraordinària de resistència, d'una cultura profundament arrelada en la comunitat i l'oralitat, i d'una manera de relacionar-se amb el temps i la vida que desafia directament Occident.
Potser la veritable esperança de Ébano no es troba en una visió optimista del futur africà, que Kapuściński tampoc sembla disposat a oferir-nos, sinó en una altra cosa: en la capacitat dels seus habitants de continuar vivint, explicant, recordant i esperant en circumstàncies en què qualsevol esperança sembla impossible.
Potser aquesta és, finalment, l'Àfrica que Kapuściński més admira: no la dels seus paisatges ni dels seus exotismes, sinó la dels éssers humans que, tot i haver rebut tan poc, continuen buscant una manera de viure. Mostra una Àfrica devastada, però la seva admiració prové precisament de la consciència que, malgrat tot, la vida continua. El lector percep una imatge tan poderosa que acaba assedegat i esgotat com el viatger, però se'n va amb la seua segona mirada. El positiu no està tant en el que diu sobre l'Àfrica com en l'actitud amb què s'hi acosta: fer evident la contradicció entre "continent sense esperança" i "continent que sobreviu".
Malgrat tot el que s'ha dit, el lector es fa una pregunta molt més interessant que si el periodista retrata bé o malament l'Àfrica. El continent africà continuarà sent el que Kapuściński ens mostra o s'enfonsa segons les visions i valors occidentals i probablement perdrà la seua essència? Perquè hi ha una contradicció: per desmuntar la visió occidental d'Àfrica l'hem de conèixer; però com més Àfrica entra en contacte amb Occident, més inevitable esdevé que canviï. El canvi significa perdre la seva essència? L'Àfrica mai no ha estat una realitat estacionària. Fins i tot abans de la colonització estava formada per pobles, llengües, religions i cultures que es transformaven, es barrejaven, feien guerra i comerciaven entre elles. Probablement no hi ha cap Àfrica autèntica congelada en un passat que s'hagi de preservar. Però una certa manera de relacionar-se amb el temps, la comunitat, la natura, la memòria i la vida pot estardesapareixent, precisament algunes de les coses que Kapuściński admira. La urbanització, la globalització, les noves tecnologies, el consum i els models econòmics occidentals poden modificar profundament aquestes relacions. I aquí Ébano adquireix, llegeix avui, una dimensió gairebé melancòlica. Kapuściński estava captant alguna cosa que potser ja sabia que estava canviant. El seu llibre es podria llegir no només com el testimoni d'una Àfrica ferida pel colonialisme, sinó també com el testimoni d'un món que estava a punt de transformar-se. Però tampoc no hauríem d'assumir que aquesta transformació és equivalent a l'occidentalització. O hauria de ser-ho? Àfrica incorpora elements occidentals i, alhora, crea alguna cosa pròpia a partir d'ells. O potser no? Potser la qüestió no és si Àfrica conservarà «la seva essència», sinó què podrà conservar d'ella mateixa mentre canvia.
La resposta no sembla gaire optimista. Un dels mèrits més grans d'Ébano és l'esforç de Kapuściński per desprendre's de la mirada amb què Europa tradicionalment ha contemplat Àfrica. Intenta apropar-se als seus habitants i entendre una realitat que funciona segons codis diferents dels d'Occident. Qüestiona la idea tan profundament arrelada a Occident que el desenvolupament material és la mesura universal del progrés. A l'Àfrica troba societats pobres en béns, però riques en formes de relacions humanes que Europa gairebé no considera. La importància de la comunitat, la conversa, l'hospitalitat, la tradició oral i una concepció menys accelerada del temps apareixen llavors no com a signes de retard, sinó com altres possibles maneres d'organitzar l'existència. L'africà ha de deixar de ser simplement "l'altre" i convertir-se en algú la història, la memòria i la manera d'entendre el món del qual mereixen ser escoltades. Potser és precisament aquesta contradicció la que fa que Ebony sigui un llibre tan poderós. Kapuściński no afirma haver resolt l'enigma africà; sap que Àfrica se li escapa. El seu mèrit rau en haver entès que el problema no és només conèixer millor Àfrica, sinó qüestionar les categories amb què Europa s'hi relaciona.
Jcll. Septembre 2026
