PAN de Knut Hamsun

 

 

 

“Pan”, de Knut Hamsun. Editat per Nórdica.Libros.  març de 2.024.

 

Knut Hamsun, autor nòrdic (1859-1952), un dels escriptors més contradictoris de la literatura europea, és tan recordat pel seu geni literari com per les seues simpaties polítiques tan deplorables. Racista i filonazi declarat, Hamsun va arribar fins i tot a elogiar públicament Hitler, un acte que va marcar de manera indeleble la seua figura després de la Segona Guerra Mundial. Jutjat per traïció a Noruega, la seua edat avançada i el presumpte deteriorament mental van suavitzar la seua condemna. Tot i això, el seu llegat literari va continuar creixent, exercint una influència poderosa en autors del segle XX com Thomas Mann, Franz Kafka, Hermann Hesse o fins i tot Charles Bukowski.

 

“Pan” (1894), una de les seues obres més representatives, condensa a la perfecció les virtuts estilístiques i temàtiques que li pertanyen generosament. Lluny de l’artifici retòric, Hamsun adopta una prosa senzilla, gairebé minimalista, que resplendeix en la descripció bucòlica dels paisatges nòrdics. La natura, a la seua obra, no és un simple teló de fons: és un personatge viu, que respira i condiciona els impulsos més primaris de l’ésser humà. En aquest sentit, “Pan” s’inscriu dins el neoromanticisme, amb la seva exaltació de l’instintiu davant les normes socials.

 

El protagonista, el tinent Thomas Glahn, encarna aquest esperit salvatge i contradictori. Glahn és un ésser antisocial, imprevisible, apassionat fins a l’autodestrucció, incapaç d’adaptar-se a les convencions de la vida burgesa. La seua relació turmentosa amb Edvarda, jove filla d’un ric comerciant, és més un duel d’orgulls que no una història d’amor. Hamsun retrata aquesta tensió amb una cruesa i sensibilitat que anticipen les obsessions de la literatura moderna: l’alienació, la impossibilitat de l’amor autèntic, el desgarrament interior.

 

La major virtut de “Pan” rau en la manera de captar les oscil·lacions de l’ànima humana, amb una naturalitat espaordidora. Els personatges no s’expliquen: actuen, fluctuen, es contradiuen, com si Hamsun els hagués alliberat de tota psicologia convencional. El seu neoromanticisme no és una evasió idíl·lica, sinó un retorn a les passions elementals, a la intempèrie emocional.

 

Tot i l’ombra fosca que projecta la figura de Hamsun, és innegable que “Pan” continua essent una obra fonamental per entendre l’evolució de la narrativa al segle XX. La seua influència persisteix, com un eco incòmode, recordant-nos que el geni literari no sempre va acompanyat de virtut moral.

 

Mentre llegia la novel·la i seguia la imprevisibilitat dels personatges principals sonava de fons per mi el seguici dels patrons harmònics imprevisibles del jazz de Charlie Parker i fèiem un bon casament. 

    jcll. Abril 2025