La Paraula dissolta

De nou, necessàriament, El somriure d'Heraclit

El cinc d'octubre de l'any passat, en una sala de la Biblioteca municipal d'Algemesí, repleta de lectors, acompanyant l'autor, i juntament amb Rafa Xambó, sociòleg i cantautor, Mari Julia Castell, historiadora, i Manolo Gil, periodista i editor, vaig tindre la sort de poder presentar "El somriure d'Héraclit", l'últim llibre que havía escrit Josep Chambó, editat per Vincle. Qui podia imaginar que vint-i-quatre dies més tard el riu Magre, un riu traïdor en la seua sequedat i en el seu desaforament quan porta aigua, s’emportaria amb el fang centenars de llibres i entre ells, a més de vides i bens, molt probablement, gairebé tots els que es van adquirir en aquella presentació de “El somriure d’Heràclit”, que van ser molts.

És per això, que sent la necessitat de tornar a fer present el llibre, reiterant el que vaig dir en aquell acte molt entranyable entre persones que estaven vinculades a l'autor per veïnatge i afectes. Un llibre que és rellevant en la història gran d'Algemesí precisament per relatar petites històries d'un dels seus carrers a la cinquantena del segle passat, històries de quan l'autor encara vestia, com tots els xiquets de l'època, amb pantalons curts, fins i tot en ple hivern i malgrat els prunyons.

El somriure d'Heràclit és un títol molt suggerent per improbable i inesperat. Heràclit era un personatge dolorit, pesarós, nefast en el sentit més etimològic de la paraula. Un filòsof anterior a Sòcrates, que deia que el passat, passat hi era i que res tornava. Un home sense esperança, fins que Pep Chambó el fa somriure en adonar-se d'una bretxa en el seu pensament. El que ha transcorregut no retorna, però influeix en l'ara i en l'esdevenir.

La memòria era l'instrument del qual prescindia el filòsof presocràtic i va ser el que em va fer pensar la ressenya que s'ha convertit en pròleg per casualitat, després de llegir les històries de l'infant que va ser l'autor a l'escenari del carrer del Monts a la cinquantena del segle passat. Pep Chambo comença a escriure el seu llibre tan afligit i desventurat com era Heràclit, però en acabar de llegir el llibre el lector, que era jo, tenia a la cara el somriure contagiós de l'autor i que devia tenir aquell filòsof grec.

Si oblidar és un acte involuntari, recordar és un acte de voluntat moltes vegades terapèutic. En aquest cas, jo aniria més enllà, m'atreviria a dir, que l'ús que Pep Chambó fa de la memòria és taumatúrgic, miraculós pel fet de tenir un bagul replet d'històries felices que reflectien la mirada innocent i feliç d'un infant en una època complicada i dolorosa com era la de la postguerra.

Quan el nostre autor es troba en un moment perillós, quan no pot, no sap i no vol viure, obre el bagul de la memòria per rescatar-se a si mateix.

Pep Chambo recorda el que era dit al si de la seua família, que se sentia volgut per tothom, homes i dones que habitaven aquell carrer on gairebé era l’únic xiquet.

Dues són les idees que em sembla tenen relleu en el pròleg: Un pròleg de difícil lectura en contrast amb la lectura fàcil de les històries que conté el llibre. La primera, la memòria com a instrument de salvació. La segona, l'afectivitat necessària per evitar morir anticipadament. Al principi de mort que descriu de manera radical en els dos primers capítols, el nostre autor contraposa, no dialècticament, sinó amb el mètode de la introspecció, el principi de vida. Davant l'impuls destructiu, a penes sublimat, que irromp en un registre absurd, Chambó torna als orígens per generar una catarsi alliberadora mitjançant el record dels moments feliços de la seua mainada al carrer dels Mont. Records que reviu, acompanyat per personatges individualitzats que ell aglutina al voltant de si fins a convertir el llibre en un relat coral. El nen feliç recordat per l'adult ferit vincula el principi de vida, el goig de viure contra el principi de mort que representa l'oblit i la solitud a mesura que un es fa vell. Chambó, contra la ruïna personal opta per recordar, tornar al camí del que va significar en la seua gent la relació amb els altres.

És a través de la introspecció com Chambó resol el tema de la mort, del Tanatos que diria la filosofia grega, que és un dels grans temes de la literatura universal.

En els dos primers capítols del llibre l'autor, que ja és un home vell, diu que no sap viure, que no pot viure, que no vol viure. Darrere d'aquesta frase tan afligida no hi ha més que una ànsia d'immortalitat. En definitiva, diu, que no sap, no pot i no vol viure com ara, com en el present. Necessita un present i un futur feliç com va ser la seua infància, i és aquí on s'aboca Heràclit. Res torna a ser el que era, que és la traducció que ningú nada dues vegades a les mateixes aigües d'un riu. Cert que les aigües no són les mateixes, però l'autor, fins i tot havent evolucionat, és conscient de la seua mateixa existència. Si en algun temps va ser feliç, significa que la felicitat existeix i no hi ha raó per limitar-la a una sola i única dimensió temporal.

El segon que li val com a instrument de salvació és l'afectivitat. El nen que apareix en les històries és algú que dona i rep afecte. Tots els personatges que es perfilen al llibre i es mouen en el paisatge espacial i temporal del Carrer dels Mont estan embolicats en un ‘aura d'afectivitat. És un xiquet que estima i és estimat. L'home adult, en la seua tercera edat, continua enxampant de menys l'afectivitat per poder viure, fins que s'adona que això no depèn ell, més enllà d'oferir-la. Rebre afecte és un acte gratuït.

Arribar a aquesta conclusió li aporta serenitat i valor. Així ho va demostrant amb les reflexions amb què va farcint els relats dels seus records. Tota la serenitat i valor que sol contenir sempre un somriure. Em aquet cas el somriure d’Heraclit del que vos desitge una feliç lectura.

"Ensayo general" de Milena Busquets

“Ensayo general” de Milena Busquets. Anagrama.

Milena torna amb una nova obra, “Ensayo general”, publicada per Anagrama en castellà abans l’estiu de 2024. Aquest llibre, que segueix l'estela del seu estil inconfusible, és una exploració de la vida, l'amor, les relacions i l'inevitable pas del temps, plasmat amb una barreja d'elegància i assossec que ha fet que la seua escriptura siga tan apreciada. Des del primer capítol, Busquets mostra el seu món pessimista, però ho fa amb una lleugeresa que eludeix la melancolia.

El títol, “Ensayo general”, es una declaració d' intencions. El llibre no és un relat lineal ni una autobiografia tradicional, sinó una sèrie de traços i apunts que s'entrellacen per oferir una visió caleidoscòpica del seu viure. Cada capítol sembla una escena d'un assaig previ a l'espectacle de la vida: incomplet, espontani, però molt honest. L'autora s'endinsa en els seus records, explorant les relacions que li han deixat una empremta, des d'amors passats fins a amistats perdudes i la influència de la seua família. A través d'aquestes vinyetes, Busquets ofereix una reflexió, sobre el que significa viure amb intensitat malgrat la inevitabilitat del dolor.

Un dels aspectes més destacats de l'escriptura de Busquets és la seua capacitat per equilibrar l'humor i l'aflicció possible. A “Ensayo general” aquest contrast s'intensifica. Malgrat el seu to pessimista subjacent, n’hi ha una espurna de lleugeresa que traspua el text, aconseguint, gràcies a l'humor no exempt de cert sarcasme, que fins i tot els moments més foscos tinguen una qualitat redemptora. El seu estil és lleuger, sense ser apressat, gairebé com si escriguera de passada, però en aquesta aparent senzillesa s'amaga una cosa complexa i molt treballada, que convida el lector a reflexionar sobre les seues pròpies experiències.

L'espontaneïtat és una altra de les característiques més notables d'aquest llibre. Busquets no es preocupa per oferir respostes definitives ni per encaixar cada peça en un gran trencaclosques. En canvi, es permet divagar, canviar de rumb i deixar preguntes sense resoldre. Aquest enfocament li dóna al text una frescor que contrasta amb la gravetat d'alguns dels temes que aborda, com la pèrdua, l' envelliment i el sentit de l'existència.

El ritme del llibre s'accelera cap al final, potser massa, com si l'autora estigués corrent per guanyar-li a la pluja, que comença a caure en l'última línia quan canvia inesperadament al present, una imatge que evoca la quotidianitat i la urgència de viure. És en aquestes últimes pàgines on Busquets aconsegueix capturar el cor del seu missatge: la vida està plena de petits moments que, tot i que insignificants per si sols, adquireixen un significat quan es veuen en conjunt. És una obra que reflecteix, crec, el caràcter de Milena Busquets. És elegant, divertida, pessimista i molt humana. Amb la seua barreja d'espontaneïtat i reflexió, aquest llibre és una invitació a mirar la vida, a acceptar com inevitables les seues imperfeccions i a trobar bellesa en l'inesperat. Per mi aquest llibre, on levitat i calat són parells, és un goig a reviure.

"Colp de gracia" de Denis Lehane contra la norma.

Ressenya de Cop de gràcia de Dennis Lehane

Dennis Lehane, conegut per la seua habilitat per explorar els racons més foscos de l'ànima humana, escriu "Cop de gràcia", una novel·la negra que no només és un thriller absorbent, sinó també una incisiva reflexió sobre el racisme i les cicatrius socials que persisteixen als Estats Units. Ambientada en la dècada de 1950, l'obra se situa a Boston, una ciutat profundament marcada per la segregació racial i les tensions socials, un context que Lehane aprofita magistralment per construir una trama que barreja violència, corrupció i dilemes morals.

La novel·la segueix la història de Luther Laurence, un jove afroamericà que fuig dels seus dimonis personals i es veu atrapat en una xarxa de criminals. Paral·lelament, coneixem Danny Coughlin, un oficial de policia blanc la vida del qual sembla transitar per un camí marcat pels prejudicis i les expectatives socials del seu entorn. A mesura que els seus destins s'entrellacen, tots dos homes han d'enfrontar decisions difícils que els obliguen a qüestionar no només els seus valors, sinó també el sistema que perpetua l'opressió i la desigualtat.

Un dels majors assoliments de Lehane en aquesta obra és la seua capacitat per teixir una narrativa que transcendeix els límits del gènere negre. Tot i que el llibre compta amb tots els elements clàssics del gènere —violència, traïcions i un ambient ombrívol—, Lehane aprofundeix en els problemes sistèmics que alimenten el crim i la desesperança. La discriminació racial, en particular, és un eix central de la trama. A través de Luther, l'autor retrata les barreres gairebé insuperables que enfronten les persones afroamericanes en una societat dissenyada per mantenir-les al marge. Per la seua banda, Danny personifica el conflicte intern dels qui comencen a qüestionar les normes socials que han acceptat com a inevitables.

La narrativa de Lehane està impregnada d'un realisme cru. Les seues descripcions detallades de Boston, amb els seus barris segregats i les seues institucions corruptes, transporten el lector a una època i un lloc que, encara que distant, se senten inquietantment familiars. L'autor mostra la brutalitat i les contradiccions dels seus personatges, com la cosa més natural de la condició humana. Aquest enfocament, combinat amb un estil d'escriptura tens i evocador, manté el lector atrapat fins a l'última pàgina.

Un altre aspecte destacable de la novel·la és com aborda la lluita per l'educació i la igualtat racial. Lehane il·lustra com les polítiques segregacionistes no només limitaven les oportunitats de les comunitats negres, sinó que també perpetuaven una mentalitat que justificava la discriminació. En aquest sentit, Cop de gràcia no només és un testimoni d'una època, sinó també un recordatori que els problemes que aborda continuen sent rellevants avui dia.

Cop de gràcia és molt més que un thriller; és una obra compromesa amb l’exploració dels complexos problemes de la identitat, la justícia i la moralitat en un món tan fracturat com el de la societat nord-americana. Dennis Lehane demostra que és un mestre del gènere negre, capaç de combinar intriga i profunditat social en una narrativa fascinant i colpidora. Aquesta novel·la, per mi, és de lectura imprescindible com seguidor del gènere i, potser, em sembla, també per als qui busquen històries que desafien la seua percepció del món.

Jcll. Decembre 24.

Azaña al jardí des frares.

AZAÑA AL JARDI DELS FRARES.

"El jardí dels frares" és una obra única dins del corpus literari de Manuel Azaña, on l'autor em porta en un viatge introspectiu a través de la seua pròpia experiència i reflexions. Publicada el 1926, l'obra presenta una narració íntima i filosòfica en la qual Azaña tracta de compartir les seues impressions sobre l'educació rebuda, els rancis estereotips de l'Espanya imperial i la seua posterior evolució intel·lectual i política

El llibre adopta una estructura que combina elements autobiogràfics amb reflexions més àmplies sobre la societat i la política de l'Espanya de principis del segle XX. A través de la veu del mateix Azaña, em fa testimoni, com a lector, de la seua trajectòria personal, des dels dies de la seua educació catòlica conservadora fins al seu distanciament gradual dels valors tradicionals i la seua adopció de postures més progressistes i secularitzades durant la seua estada a l'internat del que abandonarà de manera abrupta abans de concloure els seus estudis de Dret. Metaforicament es trau les espardenyes per colpejarles i espolsar la pols de quatre segles des de la contrarreforma.

Azaña utilitza el jardí del convent com un símbol recurrent al llarg de l'obra, representant no només un espai físic, sinó també un espai metafòric de reflexió i creixement personal. En aquest entorn, explora temes com la identitat, la religió, la política i la llibertat intel·lectual, oferint una visió profunda i multifacètica de la seua pròpia experiència i de la societat espanyola del seu temps.

La prosa d'Azaña, a més de ser molt prolixa, és elegant i reflexiva, amb un estil que combina la narrativa descriptiva amb la reflexió filosòfica. La seua capacitat per evocar imatges vívides i transmetre emocions complexes és captivadora des de les primeres pàgines i em submergeix en el seu món interior i em fa participar dels dilemes morals i existencials que enfronta. Tot el temps tinc la impressió d'estar a l'escolta d'un extraordinari orador a la recerca de lluïment, com a mostra de la seua extensa erudició, cosa que, molt sovint, fa difícil seguir el seu discurs.

Un dels aspectes més destacats de "El jardí dels frares" és la seua rellevància històrica i política. A través de les reflexions d'Azaña, em fa intuir una visió única sobre els canvis i tensions que van sacsejar la societat espanyola durant aquest període, incloent-hi el conflicte entre tradició i modernitat, el sorgiment de moviments polítics i socials, i la lluita per la llibertat i la democràcia. Especialment n'hi havia que despullar de poder a l'Esglesia espanyola, ancorada en el inmovilisme més ranci.

Juny 2024

Poc natural i una mica confus El guardiá invisible.

“El guardià invisible” és la primera entrega de la "Trilogia del Baztán" escrita per Dolores Redondo, una novel·la negra que barreja el misteri amb elements de la mitologia basca i la vida quotidiana a la vall del Baztán. Malgrat el seu èxit entre els lectors i la crítica, per a mi, el llibre resulta una experiència una mica insatisfactòria, especialment si es considera des del punt de vista de la seua estructura narrativa i desenvolupament de personatges.

Un dels principals problemes d'El guardià invisible rau en la seua falta de cohesió. La història, que arrenca amb el descobriment d'una sèrie d'assassinats d'adolescents en un petit poble de Navarra, segueix la inspectora Amaia Salazar mentre investiga els crims i tracta de resoldre'ls. Tanmateix, la novel·la sembla perdre's en la maror de subtrames i elements que, en lloc d'enriquir la història, la dispersen. La combinació de gèneres –policial, psicològic i mitològic– no sempre funciona de manera fluida, i la barreja de realitat i elements sobrenaturals no està ben equilibrada. Els salts entre les llegendes basques i el thriller policial de vegades se senten forçats i mal integrats, cosa que genera una sensació de desconnexió entre les diferents parts de la trama.

En termes de personatges, Amaia Salazar, la protagonista, és complexa i ben construïda pel que fa al seu rerefons personal, però la narrativa sovint abusa del seu passat traumàtic. La relació amb la seua mare, que és una subtrama central del llibre, de vegades acapara tant espai que acaba desviant l'atenció del principal conflicte policial. Aquesta càrrega emocional constant, tot i que està ben justificada en termes psicològics, dilueix la tensió que hauria d'estar centrada en la investigació dels assassinats, i això acaba perjudicant el ritme general de la novel·la. Al seu torn, alguns personatges secundaris que podrien haver estat interessants queden desdibuixats, especialment els membres de l'equip policial d'Amaia, que semblen mers accessoris i no tenen un desenvolupament sòlid.

Un altre aspecte problemàtic de la novel·la és el ritme irregular. Hi ha moments en què la trama avança a un ritme molt lent, aturant-se en descripcions detallades de l'entorn o els records de la protagonista, cosa que fa que la lectura es torne tediosa en alguns punts. Aquestes pauses prolongades per descriure l' ambient rural o aprofundir en el passat d'Amaia, encara que puguen afegir un cert color local i context, en excés esdevenen llastos que frenen l'acció principal. La vall del Baztán, amb la seua atmosfera fosca i opressiva, és un dels elements més ben assolits, però quan l'ambientació sembla sobrepassar la trama, em sembla que l’autora s'està desviant de l'objectiu narratiu.

L'aspecte mitològic, un dels grans atractius de la novel·la, tampoc acaba de quallar del tot. Si bé és interessant la inclusió d'éssers del folklore basc com el “basajaun”, un ésser mític que protegeix el bosc, la manera com aquestes llegendes s'insereixen en la trama sembla poc natural i una cosa confusa. Al acabar, es deixa el lector amb una sensació que la història no ha sabut equilibrar la mitologia i la investigació criminal de manera satisfactòria, cosa que contribueix a la percepció d'una estructura caòtica.

Pel que fa al desenllaç, El guardià invisible tanca el cas dels assassinats de forma correcta, però no sorprenent. Les revelacions finals, tot i que encaixen dins de la trama, no tenen aquest "cop d'efecte" que caracteritza les millors novel·les del gènere. A més, alguns caps solts que queden pendents semblen més aviat descuits narratius que decisions deliberades per obrir pas a les seqüeles de la trilogia.

Per mi, El guardià invisible té una premissa atractiva i certs moments interessants, però falla en la seua execució. L'estructura dispersa, l'abús de subtrames emocionals i la integració poc fluida dels elements mitològics fan que la novel·la perda consistència i direcció. Tot i que Dolores Redondo té talent per a la creació d'atmosferes i personatges complexos, en aquesta obra la manca de focus narratiu frustra el meu desig de trobar un thriller més sòlid i millor estructurat.

Espere que Kamasi Washington, el saxofonista nordamericá que escoltava mentre llegia la novel·la, no es quede asociat a qualsevol altra de Redondo que puga llegir en el futur, però ho dubte.

"La Lluna i les Fogates" és una obra magistral de Cesare Pavese que captiva amb la seua elegància i perfeccionisme literari. Ambientada a la Itàlia de principis del segle XX, en un context marcat pel naixement del feixisme, la novel·la ofereix una mirada fonda i emotiva a la vida rural a través dels ulls del protagonista, nouvingut d'Amèrica com un home madur.

Pavese teixeix la trama amb una prosa exquisida, meticulosament elaborada, que transporta el lector als paisatges i les vivències d'un temps convuls. La destresa del autor rau en la seua habilitat per capturar l'essència dels llocs i les persones, dotant la narrativa d'una autenticitat palpable. Cada descripció està impregnada d'una sensibilitat única, revelant una insondable connexió entre l' home i la seua rodària.

El protagonista, marcat per la seua experiència a Amèrica, torna a la seua terra natal imbuït d'una perspectiva nostàlgica i melancòlica. Aquesta dualitat entre el passat i el present, entre la joventut i la vellesa, esdevé el cor emocional de la novel·la. A mesura que se submergeix en les complexitats de la seua antiga llar, el protagonista desenteix records i enfronta els canvis que han transformat la vida rural que alguna vegada va conèixer.

L'ambientació històrica afegeix fondària i context a la narrativa. No només ens presenta la bellesa i la duresa de la vida al camp, sinó que també ens convida a reflexionar sobre els desafiaments socials i polítics de l'època. L'ombra del feixisme es cou sobre la història, atorgant a la novel·la una capa addicional de complexitat i significat.

"La Lluna i les Fogates" és una obra que convida a la contemplació i la reflexió. A través de la mirada retrospectiva del protagonista, Pavese ens regala una obra mestra que explora la naturalesa efímera de la vida, la transformació dels llocs i les persones, i la inquebrantable connexió entre l'individu i la seua terra natal. Aquesta novel·la perdura com un testimoni del mestratge literari de Cesare Pavese i la seua capacitat per capturar l'essència de l'existència humana.

Estiu 2023. El Comtat

©jcll.

La memoria distorsionada.

"Els anys" és una obra excepcional escrita per Annie Ernaux, una autora reconeguda i mereixedora del Premi Nobel de Literatura el 2022.

En aquest llibre, Ernaux busseja en una reflexió sobre el pas del temps, desmantellant la idealització nostàlgica del passat i qüestionant les expectatives i esperances que caldria dipositar en el futur.

Des de les primeres pàgines, Ernaux desvetlla la idea que cap temps passat va ser millor, trencant, a més, amb la il·lusió d'una suposada època daurada en comparació amb el present i el futur. A través d'una mirada crua i despullada de romanticisme, l'autora mostra com cada acte, situació i circumstància estan impregnats d'una certa fallida o imperfecció. Aquesta perspectiva la porta a comprendre que el passat no ha de ser idealitzat, sinó entès com una construcció molt subjectiva de la memòria.

Ernaux adopta una narrativa en tercera persona per al seu llibre autobiogràfic, la qual cosa li permet distanciar-se i analitzar la seua pròpia vida des d'una perspectiva pretesament objectiva. Aquesta elecció narrativa reforça la idea existencialista que impregna l'obra, on es planteja la necessitat de viure intensament cada moment, sense caure en la il·lusió que hi ha un destí predeterminat o una salvació futura. L'autora abraça la idea sartriana que la vida ha de ser beguda a la força, sense esperar que les circumstàncies o el temps milloren de cap manera.

A "Els anys", la memòria es converteix en un tema central i, paradoxalment, en una font de melancolia i depressió. Ernaux explora la falta de consistència de la memòria, mostrant com els records poden ser distorsionats o fins i tot s'esvairan amb el pas del temps. Aquesta reflexió la porta a qüestionar la confiabilitat de la nostra pròpia narrativa personal i a reconèixer la fragilitat de la memòria com una eina per construir la nostra identitat.

Per a Ernaux el desastre de la primera meitat del segle XX el porta al convenciment que la vivència i el coneixement del món és cada vegada més peremptori, el mateix que la vivència i el coneixement de si mateixa. Sembla que la naturalesa de les coses haga d'esdevenir de manera inexorable en el fracàs. "Els altres" presenta una visió fallida del món, on l'esdevenir mai assoleix la seua plenitud i el seu fracàs serà tant més en esvair-se com cendra llançada al vent de l'oblit inevitable. Aquesta perspectiva pessimista sobre la fugacitat de l'existència la condueix a reflexionar sobre l'efímera naturalesa de les seues experiències i assoliments. "Els anys" passen amb l'abandonament de la idea kantiana segons la qual llibertat comporta obligació moral. Maig del 68 culmina amb la derrota de les certeses cartesianes. Res és ortodox tret de viure, ser com a única elecció vàlida que per a Ernaux desemboca en el marxisme i el seu compromís social combinat amb l'existencialisme. Res menys cartesià. Aquesta concepció del món i de les coses s'anirà dissolent com un ensurt i esdevindrà inconsistent, s'anirà allunyant per deixar del tot obsoleta la dialèctica hegeliana de l'ésser i del no ser per salvaguardar, si això fora possible, haver segut.

En "Els anys", Ernaux també mostra com la societat i la història influeixen en la formació de la identitat i en la manera com es viu el pas del temps. L'autora se submergeix en la història de França i en la transformació social i política que ha experimentat al llarg dels anys, entrellaçant els esdeveniments històrics amb la seua pròpia història personal. Per a ella l'existència està emmotllada per forces més grans que un mateix i en la qual les vides individuals s'entrellacen amb la història col·lectiva.

"Els anys és un llibre magistral en el qual la seua introversió sobre el pas del temps està prenyada de nostàlgia i incertesa. Annie Ernaux abandona la idealització del passat, registra la impossibilitat de viure plenament el present i reconeix la naturalesa fal·lible de la memòria sense esperar que les circumstàncies canvien. Aquesta obra deixa una sensació d'inquietud existencial, però també convida a valorar cada instant de la vida fugaç enmig de l'efímer i precari de l'existència com el màxim assolible, cosa que no és poc.

La herejía como emancipación.

En su novela «Herejes», el escritor cubano Leonardo Padura nos presenta una fascinante historia de una familia judía que ha sido afectada por la tragedia, la religión y la revolución. El autor cuenta la historia de un hombre que es desterrado de La Habana por razones políticas y que, más tarde, encuentra a su familia que ha sido separada por los estragos de la Guerra Mundial.

En casi seiscientas páginas, Padura explora el conflicto entre la ortodoxia religiosa y la herejía en la historia de la familia de la novela, centrándose en la figura de un rabino que, a pesar de recibir una severa educación religiosa, decide hacer su propia interpretación de la Torá. Esta postura lo enfrenta a la ortodoxia religiosa, lo que lleva a su destierro y a su familia a ser víctima de la intolerancia religiosa.

La narración de Padura, a través del detective y expolicía Mario Conde, nos permite adentrarnos en la mente de sus personajes, mostrándonos sus anhelos, esperanzas y preocupaciones. El autor nos presenta una versión interesante de la herejía, donde la liberación personal es primordial frente a la rigidez de la doctrina religiosa.

«Herejes» es también un análisis de la vida en Cuba después de la Revolución. Padura, quien creció en Cuba en la década de 1960, aprovecha la oportunidad para explorar la doble vida que muchos cubanos tuvieron que vivir. En su novela, vemos cómo los personajes luchan para mantenerse fieles a su religión y a su propia cultura, en un país que busca apagarlas en nombre de la revolución.

Lo más interesante de esta obra es cómo Padura nos muestra que la herejía no es sólo una ruptura con la doctrina religiosa, sino también una forma de sobrevivir en un mundo donde la búsqueda de la libertad y la emancipación individual son necesarias para la supervivencia. A través de su obra, Padura nos recuerda la importancia de la libertad y la flexibilidad en nuestra vida, y cómo seguir nuestros propios caminos puede ser la mejor forma de encontrar la verdad, a costa de pagar un alto precio.

La primera parte, la que insiste en la parte histórica, es la que tiene mejor lectura, a pesar de ciertas reiteraciones que, por momentos, la hace tediosa. La parte que narra la historia de los "emos" puede parecer algo descosida, y finalmente resuelve con excesiva casualidad. No obstante ello, es una excelente novela, muy bien documentada que merece ser leída pausadamente para su disfrute.

jcll. abril 2023.