“El guardià invisible” és la primera entrega de la "Trilogia del Baztán" escrita per Dolores Redondo, una novel·la negra que barreja el misteri amb elements de la mitologia basca i la vida quotidiana a la vall del Baztán. Malgrat el seu èxit entre els lectors i la crítica, per a mi, el llibre resulta una experiència una mica insatisfactòria, especialment si es considera des del punt de vista de la seua estructura narrativa i desenvolupament de personatges.
Un dels principals problemes d'El guardià invisible rau en la seua falta de cohesió. La història, que arrenca amb el descobriment d'una sèrie d'assassinats d'adolescents en un petit poble de Navarra, segueix la inspectora Amaia Salazar mentre investiga els crims i tracta de resoldre'ls. Tanmateix, la novel·la sembla perdre's en la maror de subtrames i elements que, en lloc d'enriquir la història, la dispersen. La combinació de gèneres –policial, psicològic i mitològic– no sempre funciona de manera fluida, i la barreja de realitat i elements sobrenaturals no està ben equilibrada. Els salts entre les llegendes basques i el thriller policial de vegades se senten forçats i mal integrats, cosa que genera una sensació de desconnexió entre les diferents parts de la trama.
En termes de personatges, Amaia Salazar, la protagonista, és complexa i ben construïda pel que fa al seu rerefons personal, però la narrativa sovint abusa del seu passat traumàtic. La relació amb la seua mare, que és una subtrama central del llibre, de vegades acapara tant espai que acaba desviant l'atenció del principal conflicte policial. Aquesta càrrega emocional constant, tot i que està ben justificada en termes psicològics, dilueix la tensió que hauria d'estar centrada en la investigació dels assassinats, i això acaba perjudicant el ritme general de la novel·la. Al seu torn, alguns personatges secundaris que podrien haver estat interessants queden desdibuixats, especialment els membres de l'equip policial d'Amaia, que semblen mers accessoris i no tenen un desenvolupament sòlid.
Un altre aspecte problemàtic de la novel·la és el ritme irregular. Hi ha moments en què la trama avança a un ritme molt lent, aturant-se en descripcions detallades de l'entorn o els records de la protagonista, cosa que fa que la lectura es torne tediosa en alguns punts. Aquestes pauses prolongades per descriure l' ambient rural o aprofundir en el passat d'Amaia, encara que puguen afegir un cert color local i context, en excés esdevenen llastos que frenen l'acció principal. La vall del Baztán, amb la seua atmosfera fosca i opressiva, és un dels elements més ben assolits, però quan l'ambientació sembla sobrepassar la trama, em sembla que l’autora s'està desviant de l'objectiu narratiu.
L'aspecte mitològic, un dels grans atractius de la novel·la, tampoc acaba de quallar del tot. Si bé és interessant la inclusió d'éssers del folklore basc com el “basajaun”, un ésser mític que protegeix el bosc, la manera com aquestes llegendes s'insereixen en la trama sembla poc natural i una cosa confusa. Al acabar, es deixa el lector amb una sensació que la història no ha sabut equilibrar la mitologia i la investigació criminal de manera satisfactòria, cosa que contribueix a la percepció d'una estructura caòtica.
Pel que fa al desenllaç, El guardià invisible tanca el cas dels assassinats de forma correcta, però no sorprenent. Les revelacions finals, tot i que encaixen dins de la trama, no tenen aquest "cop d'efecte" que caracteritza les millors novel·les del gènere. A més, alguns caps solts que queden pendents semblen més aviat descuits narratius que decisions deliberades per obrir pas a les seqüeles de la trilogia.
Per mi, El guardià invisible té una premissa atractiva i certs moments interessants, però falla en la seua execució. L'estructura dispersa, l'abús de subtrames emocionals i la integració poc fluida dels elements mitològics fan que la novel·la perda consistència i direcció. Tot i que Dolores Redondo té talent per a la creació d'atmosferes i personatges complexos, en aquesta obra la manca de focus narratiu frustra el meu desig de trobar un thriller més sòlid i millor estructurat.
Espere que Kamasi Washington, el saxofonista nordamericá que escoltava mentre llegia la novel·la, no es quede asociat a qualsevol altra de Redondo que puga llegir en el futur, però ho dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada