La Paraula dissolta

Emoció i contrast en l'últim concert

La Societat Filharmònica va tancar aquesta tarda la temporada amb un programa dedicat a la corda, tan variat com coherent. La Serenata en Re major de Peter Warlock va obrir amb nostàlgia i elegància, seguida per l'enèrgic i sec Concert en Re major de Stravinsky, que va aportar tensió i dinamisme neoclàssic. Vaughan Williams va oferir un respir líric i pastoral amb el seu Charterhouse Suite, abans del tancament amb la melòdica i càlida Serenata a Fa major de Victor Herbert. Un concert mesurat, emocionalment ric i formalment impecable, que em va deixar una sensació de plenitud en el llarg vespre dels dies previs al tròpic de Càncer.

Si perd el Madrid, es una festa.

“Sobretot, que perda el Madrid”, de Joan Carles Martí i Toni Mollà

“Sobretot, que perda el Madrid”, publicat per Vincle Editorial i escrit a quatre mans per Joan Carles Martí i Toni Mollà, és molt més que un llibre de futbol. Cert que el futbol és com una religió. Però el llibre no fa teologia del fenomen, sinó més aviat una radiografia del nihilisme d'una part dels valencianistes des de la transició política fins a hores d’ara, i de la frustració de l’altra part, que ha estas sotmesa i que rau en una fofa manera de ser. És una mirada profunda, carregada d’ironia i intel·ligència, sobre la identitat, la passió i la desfeta que embolcalla l’afecció del València Club de Futbol. A partir d’una expressió que podria semblar pur ressentiment —desitjar abans la derrota del Madrid que la victòria pròpia—, els autors proposen una dissecció cultural i social d’un fenomen que transcendeix l’esport: el sentiment d’un col·lectiu atrapat entre la nostàlgia d’un passat gloriós i la desorientació del present.

El llibre parteix d’una hipòtesi compartida: l’afecció valencianista viu instal·lada en una consciència tràgica. Aquesta tragèdia no és només la dels mals resultats esportius, sinó la d’una comunitat que projecta en el seu club les frustracions i anhels no resolts de tot un territori. Els autors, que parteixen d’experiències i posicionaments diferents, reaccionen de forma també diferent davant aquesta realitat. Joan Carles Martí sembla acceptar el nihilisme en què viu el valencianisme, com un acte de fidelitat a un llegat que, encara que dolorós, continua viu. En canvi, Toni Mollà opta per prendre distància: per raons polítiques, culturals i identitàries, decideix allunyar-se del club i cercar una nova “església” futbolística on sentir-se reconegut. Però ambdós coincideixen en un punt de partida fonamental: la seua condició de refractaris al madridisme, entés no sols com a equip, sinó com a símbol d’un centralisme i una hegemonia que fagocita.

Malgrat que el títol podria suggerir una obra centrada en l’odi esportiu, el llibre és, en realitat, una reflexió molt més subtil i rica. No intenta elaborar una teocràcia del futbol, com han fet altres autors en clau més idealista, sinó una sociologia del fet futbolístic entès com a manifestació d’una comunitat. El futbol apareix ací com una fe laica, com un ritual col·lectiu, com una via d’elevació d’una realitat sovint frustrant. És a través del futbol que molts aficionats donen sentit a la seua identitat i canalitzen emocions que la política o la societat no satisfan.

L’estil del llibre és àgil, provocador, i amb moments de veritable brillantor literària. El diàleg entre els dos autors, tant en el fons com en la forma, és el que dona cos i vida al relat. La lectura resulta divertida, incisiva, i alhora commovedora per a qui ha viscut —o viu— la muntanya russa emocional que suposa seguir el València CF.

Aquest llibre no és només per als aficionats del València CF, sinó per a qualsevol lector interessat en el futbol com fenomen cultural i social. És un llibre que parla del futbol, sí, però en el fons, també de nosaltres, valencians i valencianistes.

Karim Fossum. Qui tem al llop?

A les novel·les de Karin Fossum, escriptora, la reina noruega del crim, la víctima sol ser una dona. Té això algun significat? Les dones com a víctimes, al país nòrdic, tan pulcre, tan eficaç, tan civilitzat? Aquesta circumstància fa repensar certes dades, i en fan aparèixer d'altres que també són part del context de la novel·la. En concret em refereixc a una de les seues millors novel·les: Qui tem al llop? de la sèrie de l'inspector Sejer. Pel que sembla, l' esquema és habitual:

La víctima és una dona, el sospitós o els sospitosos solen presentar alguna tara mental. El bosc apareix com un escenari omnipresent, ambigu i confús. Son escassos els personatges entorn de la víctima o relacionats amb els sospitosos de l'assassinat que aparentment són cartesians, sobris, però que amaguen certa perversitat, un costat fosc, que d'alguna manera incideix en la conducta del sospitós, en qui projecten els seus propis vicis, els seus defectes, les seues pors i les seues culpes. Contra això cal rebel·lar-se. Aquesta rebel·lió és la melodia que subjau a la novel·la.

A Qui tem al llop?, tots els sospitosos tenen en el seu origen un pecat original: un pare alcohòlic, un suïcida, ex presidiari, una família desestructurada. Un motiu que ha de ser objecte d' una anàlisi psíquica. Potser per això els crims que comet Karin Fossum en la seua novel·la es resolen des de la introspecció. I això és el que millor fa l'inspector Sejer. Un policía fatalista, comprensiu, que està de tornada, però amb tots els interrogants oberts sobre la sorprenent conducta humana. El seu ajudant, Skarre, és per contra, més intransigent, més luterà i més jove.

L'inspector Sejer amb les seues preguntes fa de palanca per posar al descobert que el culpable, més que els sospitosos, és l'entorn. Aquest entorn inacceptable contra el qual cal rebel·lar-se. L'ajuda de la Doctora Strudel es fonamental per aconseguir eixe objectiu. Per a mi és molt il·lustrador el passatge de la granota. Retorçar la realitat.

Un atreviment per la meua part en aquesta manifestació: la novel·la de Karin Fossum és roussoniana. Se sitúa en una societat aparentment pulcra, avançada i eficaç, però malalta i que contamina el criminal. Ho és per influència. Ja sigua Morgan, Errki, Kannik, o Tom els que han d'assumir les culpes d'altres o es rebel·len.

Hi ha un paràgraf de la novel·la que és un flash. Em refereixo a la conversa entre Errki i Morgan a propòsit de la mort de la seva mare. Diu: "un dia Johannes ( que era alcohòlic) estava al capdamunt d'una escala. No em va escoltar perquè estava ocupat i no parava de xiuxiuejar perquè era feliç i havia deixat de beure. Llavors em vaig decebre, Joahnnes havia començat a assemblar-se als altres... Jo li vaig trucar i del susto es va caure. Em vaig quedar mirant el seu cap destrossat." És el tema de la rebel·lió que defensa la Doctora Struel i el mateix Errki. "Pots arreglar el teu nas amb la força de la teva ment".

------------------------------------------------------------

Els països nòrdics encapçalen rànquings mundials d' educació, igualtat econòmica, drets de treball i socials. Amb una qualitat de vida molt per sobre de la mitjana. Tanmateix: Segons l'Agència dels Drets Fonamentals de la UE, són els països europeus que més violència física i/o sexual presenten contra les dones. Al voltant del 50% de les nòrdiques asseguren haver patit abús des dels 15 anys per culpa d'un home en el 97%. El 40% de les cases a Suècia són habitades només per una persona. De fet, segons la Creu Roja, un de cada quatre suecs mor sense que ningú reclame el seu cadàver. Segons l'OCDE, encapçalen el rànquing d 'antidepressius per habitant amb 11,8% d'ells per dia. Això associat, pel que sembla, al fred, a l'aïllament i a la poca llum a l'hivern. Fins fa molt poc, la causa principal de mort a Finlàndia era l'alcohol. Encara el 14% de les seues morts es deuen a l' alcoholisme. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS) els Països nòrdics tenen taxes indesitjables de suïcidi, una mitjana de 15 per cada 100.000 habitants. Una mostra d'escassa autoestima.

jcll. sept. 2017

Perdres en la boira.

Ressenya de “El cervell del meu pare”, de Sandeep Jauhar. Lunwerg Editores.

En “El cervell del meu pare”, el metge i escriptor Sandeep Jauhar traça una crònica íntima i colpidora sobre la lenta desintegració de la memòria, de la identitat i, en última instància, de la pròpia essència d’un ésser estimat. El llibre és una elegia personal però també una reflexió universal sobre el declivi mental que acompanya la malaltia d’Alzheimer, una ombra que, com un vel opac, s’estén sobre milions de vides.

Jauhar, amb una prosa clara però plena de sensibilitat, ens faaaa entrar en l’espai domèstic i emocional de la seua família, on el seu pare —antic professor, figura d’autoritat i dignitat— comença a desaparèixer lentament, no exactament del món físic, sinó del món de la consciència. Aquesta desaparició, gairebé fantasmagòrica, és descrita amb un dolor contingut, amb l’angoixa callada de qui observa com s’esborren els contorns d’una persona estimada.

Però l’obra no es limita a l’experiència personal. Amb l’ull clínic del cardiòleg que és, Jauhar desplega una mirada lúcida sobre els mecanismes del cervell, sobre els misteris que encara envolten la memòria i el pensament, i sobre les poques eines de què disposem per lluitar contra la degeneració neuronal. Les explicacions mèdiques no desentonen: són poètiques, gairebé contemplatives, i enriqueixen el relat amb una profunditat que transcendeix l’anècdota.

El llibre també és una meditació sobre la cura, la dignitat i el vincle entre pares i fills. Què vol dir tenir cura d’algú que comença a deixar de ser ell mateix? Com canvia la nostra manera d’estimar quan l’altre ja no recorda qui som? A través d’aquestes preguntes, Jauhar posa el dit a la nafra de la condició humana: la fragilitat de l’individu, la persistència de l’amor, la pèrdua com a part inevitable de la vida.

“El cervell del meu pare” és una obra que toca l’ànima, una elegia científica i emocional alhora, i un crit emotiu, tendre i suau davant la impermanència de la ment. Un llibre que commou, ens fa pensar i, sobretot, ens recorda el valor immens de la memòria —fins i tot quan comença a desaparèixer. Un llibre imprescindible per tots aquells que tenen al voltant a qualsevol al qui estimen i estan veient com se’n va a poc a poc a mesura que es dilueix la seua memòria dintre d’una boira inclement.

La vegetariana de Han Kang (Nobel 2024)

“La vegetariana”, de Han Kang (Premi Nobel de literatura 2024)

“La vegetariana” (2015), de l’autora sud-coreana Han Kang, és una novel·la que incomoda i fascina a parts iguals. Darrere d’una premissa aparentment simple —una dona que decideix deixar de menjar carn— s’amaga una reflexió profunda sobre la repressió, la violència social i la recerca d’una llibertat íntima, gairebé animal.

L’obra està estructurada en tres parts, narrades des de la perspectiva de tres personatges diferents, tots ells testimonis de la progressiva alienació de Yeong-hye, la protagonista. Aquest recurs, lluny de diluir la força del relat, el multiplica: Yeong-hye mai explica directament els seus motius, i és precisament aquest silenci el que amplifica la seua radicalitat. Com el Glahn de “Pan” de Knut Hamsun (Nobel de literatura 1920), Yeong-hye actua per impuls, guiada per una intuïció que la societat no pot —ni vol— entendre.

La natura, aquí, no és un espai bucòlic, sinó un refugi gairebé espiritual. El desig de Yeong-hye d’abandonar la carn, de deixar de ser part d’una cadena de consum i violència, es va transformant en una recerca d’identificació amb el món vegetal. Aquesta metamorfosi té un component místic, però també corporal: Han Kang descriu amb una bellesa inquietant la relació entre cos i natura, des d’una sensibilitat que recorda les pulsions primitives de Hamsun, però traslladades a la fredor asfíctica de la societat urbana contemporània. Tant Hang com Hamsun conecten aquest univers de personatges inadaptats amb la natura com a refugi i exili.

La escriptura de Han Kang és minimalista, precisa, plena d’espais en blanc que obliguen el lector a confrontar-se amb allò que no diu. No hi ha grans explicacions psicològiques, sinó gestos, silencis i mirades. Aquesta economia expressiva accentua la càrrega simbòlica de la història: la renúncia a la carn esdevé una metàfora d’oposició a la violència sistèmica —familiar, patriarcal, institucional— i, alhora, una fugida cap a una forma d’innocència impossible.

“La vegetariana” és una novel·la sobre el límit entre civilització i natura, entre allò humà i allò altre, que qüestiona fins a quin punt la societat tolera la dissidència radical. Com en “Pan”, el càstig social davant l’instint és implacable. La llibertat, en Han Kang, és una rebel·lia que només pot expressar-se a través del cos, fins a la desaparició.

Jcll maig 25.

PAN de Knut Hamsun

“Pan”, de Knut Hamsun. Editat per Nórdica.Libros. març de 2.024.

Knut Hamsun, autor nòrdic (1859-1952), un dels escriptors més contradictoris de la literatura europea, és tan recordat pel seu geni literari com per les seues simpaties polítiques tan deplorables. Racista i filonazi declarat, Hamsun va arribar fins i tot a elogiar públicament Hitler, un acte que va marcar de manera indeleble la seua figura després de la Segona Guerra Mundial. Jutjat per traïció a Noruega, la seua edat avançada i el presumpte deteriorament mental van suavitzar la seua condemna. Tot i això, el seu llegat literari va continuar creixent, exercint una influència poderosa en autors del segle XX com Thomas Mann, Franz Kafka, Hermann Hesse o fins i tot Charles Bukowski.

“Pan” (1894), una de les seues obres més representatives, condensa a la perfecció les virtuts estilístiques i temàtiques que li pertanyen generosament. Lluny de l’artifici retòric, Hamsun adopta una prosa senzilla, gairebé minimalista, que resplendeix en la descripció bucòlica dels paisatges nòrdics. La natura, a la seua obra, no és un simple teló de fons: és un personatge viu, que respira i condiciona els impulsos més primaris de l’ésser humà. En aquest sentit, “Pan” s’inscriu dins el neoromanticisme, amb la seva exaltació de l’instintiu davant les normes socials.

El protagonista, el tinent Thomas Glahn, encarna aquest esperit salvatge i contradictori. Glahn és un ésser antisocial, imprevisible, apassionat fins a l’autodestrucció, incapaç d’adaptar-se a les convencions de la vida burgesa. La seua relació turmentosa amb Edvarda, jove filla d’un ric comerciant, és més un duel d’orgulls que no una història d’amor. Hamsun retrata aquesta tensió amb una cruesa i sensibilitat que anticipen les obsessions de la literatura moderna: l’alienació, la impossibilitat de l’amor autèntic, el desgarrament interior.

La major virtut de “Pan” rau en la manera de captar les oscil·lacions de l’ànima humana, amb una naturalitat espaordidora. Els personatges no s’expliquen: actuen, fluctuen, es contradiuen, com si Hamsun els hagués alliberat de tota psicologia convencional. El seu neoromanticisme no és una evasió idíl·lica, sinó un retorn a les passions elementals, a la intempèrie emocional.

Tot i l’ombra fosca que projecta la figura de Hamsun, és innegable que “Pan” continua essent una obra fonamental per entendre l’evolució de la narrativa al segle XX. La seua influència persisteix, com un eco incòmode, recordant-nos que el geni literari no sempre va acompanyat de virtut moral.

Mentre llegia la novel·la i seguia la imprevisibilitat dels personatges principals sonava de fons per mi el seguici dels patrons harmònics imprevisibles del jazz de Charlie Parker i fèiem un bon casament.

jcll. Abril 2025

El lirisme de la fam. Herta Müller.

"Tot el que tinc, ho duc al damunt" és una de les obres més emblemàtiques de l'escriptora romanesa Herta Müller, guardonada amb el Premi Nobel de Literatura el 2009. Aquest llibre és un testimoni esgarrifós de l'experiència dels alemanys de l'Est deportats als camps de treball a la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial. Una tragèdia històrica que va afectar més d'un milió de persones. A través d'una prosa poètica i esmolada, Müller ens fa viure l'angoixa, el dolor i la lluita per la supervivència en un context marcat per l'opressió, la falta d'esperança i la constant amenaça de la mort.

L'autora mostra el buit existencial que acompanya els personatges, els quals es veuen forçats a construir les seves vides des del no-res. Els deportats alemanys de l'Est, atrapats en la maquinària destructiva del règim soviètic de Stalin, són desplaçats i reduïts a ombres de si mateixos, condemnats a un futur incert. La nostàlgia es converteix en una presència constant en el relat: els records d'una vida que ja no existeix, la pèrdua de les seves arrels, s'entrellacen amb l'angoixa del present. Aquest sentiment s'intensifica a cada pàgina.

A través dels ulls dels seus personatges la identitat s'esvaeix i la vida quotidiana es converteix en una lluita per mantenir alguna cosa d'humanitat enmig de la brutalitat de l'existència deportada. La falta d'esperança és una constant que inunda el text, gairebé com una boira que no deixa veure més enllà del patiment. Els deportats s'enfronten com a esclaus a l'escassetat de recursos, a la fam, a la desolació emocional i física, mentre busquen aferrar-se a fragments de dignitat.

La fam és un altre dels aspectes fonamentals en l'obra. No només es tracta de la fam física, el buit de l'estómac que es converteix en una tortura diària, sinó també d'una fam de tots els sentits. Res té un propòsit, una raó per seguir endavant. El suïcidi és una temptació constant. L'autora descriu de manera aguda la necessitat de subsistir en forma de tortura, mostrant com el menjar escàs es converteix en un objecte de desig i desesperació, mentre que la vida mateixa sembla reduir-se a la lluita per la supervivència més elemental.

La soledat que impregna el relat és també esgarrifosa. No hi ha llaços emocionals entre els personatges. Cadascú viu en la seua atordida individualitat. Al llarg de la novel·la, els personatges se senten despullats dels seus vincles més propers, ja sigui a través de la separació física o emocional. En la vasta i opressiva indiferència del camp de treball, la relació amb els altres es redueix a una mera supervivència, mentre la connexió humana s'esvaeix en la distància. L'aïllament és complet, tant en sentit físic com en la desconnexió emocional que experimenten.

Finalment, el nihilisme que subjau en tot el relat és ben palès. L' absència d' un futur, la pèrdua de la fe en les institucions i en la pròpia humanitat es fan evidents a mesura que avança la narració. No hi ha consol, no hi ha redempció. Els deportats s'enfronten a un horitzó on no hi ha promeses, ni justícia, només un buit abismal que amenaça engolir-los per complet. Ni el guardià és l'enemic de qui cal fugir i amb el qual centrar l’odi com a referencia vivencial. En tot cas, és el mateix company deportat qui es converteix en algú aliè o és un col·laboracionista a qui, per tal de sobreviure, cal fer la guitza. La guitza tampoc genera odi, el que és pitjor, provoca un vacuum verinós pitjor que el principi d’abandó i negació d’un mateix. Fins a tal punt arriba la destrucció del personatge en la seua absoluta solitud que no existeix res més que la fam. La fam és l'expressió del buit en el qual un existeix. No hi ha més horitzó.

La novel·la d'Herta Müller és una obra complexa i commovedora que capta l'angoixa dels deportats alemanys a la Unió Soviètica, i que, a través d'un estil que no menysprea allí poètic, confronta la cruesa de la història i la fragilitat de la condició humana. L'obra de Müller a més d'un recordatori dels horrors del passat, és aleshores una reflexió sobre el patiment i la dignitat en circumstàncies extremes.

Tota la novel·la és com un adagi lentíssim en gran format on va destruint-se de manera punxant, sense emoció, el miratge del principi de vida. Tot el bo i valuós d’aquest mon s’apaga, resulta cruelment derruït amb una desoladora absència de valors, mes enllà de subsistir sense cap sentit.

El millor de la novel·la és la manera de relatar amb passatges colpidors des d’un punt de vista poètic. Com a historia és reiterant d'aquelles tan nombroses que es refereixen al caos provocat per la Segona Guerra Mundial al camps de concentració i destrucció nazis amb l’holocaust, però ara referit als alemanys romanesos deportats a la Unió Soviètica per l’únic fet de ser alemanys i consegüentment vençuts. L’altra cara d’una moneda semblant.

L'impératiu social de la fidelitat en "Intimidad", de Hanif Kureishi

Publicat per primera vegada el 1995. Última edició limitada publicada en castellá per Anagrama el 2015.

El autor, mitjançant el protagonista de la seua novel·la en l’ultima nit que hi es a casa seua, a punt de fer la maleta per anar-se’n i abandonar el llar familiar, la parella i fins i tot el fills, fa paleses les següents reflexions: En la societat actual, ens trobem constantment bombejats amb el mandat social de ser felices a través de la fidelitat en les relacions de parella. Segons aquesta narrativa, convertida en mite, com un refugi de seguretat, amor i satisfacció, la parella ha de ser l'objecte en el qual es troba la felicitat plena i absoluta. Una creença arrelada en la cultura popular, les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que idealitzen les relacions perfectes i sense conflictes. Tanmateix, aquesta visió simplista i utòpica de la parella com l'únic lloc de realització personal és, majoritàriament, irrealitzable i insostenible, xoca amb la realitat dels desafiaments quotidians, el conflicte i les diferències personals, sorgeix una dissonància entre el que creiem que hauria de ser la nostra relació i el que realment és. Aquest imperatiu, en aparença desitjable, pot tindre efectes negatius en el nostre benestar emocional i psicològic en generar una sensació de culpa i frustració quan no assolim aquestes expectatives idealitzades.

L’imperatiu de ser felices mitjançant la fidelitat implica, en molts casos, la negació d'altres aspectes importants de la nostra identitat i necessitats emocionals. En no trobar la felicitat absoluta en la parella, ens sentim culpables i fallits. La fidelitat esdevé una mesura d'èxit personal, i qualsevol desviació d'aquesta norma és vista com una traïció no només a la parella, sinó també a un mateix.

La ruptura de la parella ideal produeix angoixa i es viu com un fracàs, al qual és prèvia la fallida del desig. La psicologia ens diu que la relació sexual com a gaudi absolut és inexistent. Aquesta recerca del plaer perfecte i la satisfacció constant és, en el fons, una utopia que només porta a la frustració i el desencant. La pressió per assolir un ideal inabastable distorsiona la nostra percepció del que ha de ser una relació i ens fa oblidar que l'autenticitat i la imperfecció són part integral de l'experiència humana. El desig sexual, en la seua imperfecció, és constant, però no sempre sobre el mateix subjecte. D'aquí que a un desig segueix un altre , el que posa en entredit la fidelitat i la felicitat com a conseqüència.

Necessàriament, la fidelitat imposada com a mandat pot reprimir desitjos i necessitats individuals que són igualment vàlids i significatius. En aquest context la fidelitat deixa de ser una elecció i esdevé una obligació que erosiona la llibertat i la identitat personal. Acceptar la imperfecció de les relacions i cercar un equilibri entre la fidelitat i altres formes de realització personal pot portar-nos a una vida més autèntica i satisfactòria. La felicitat, si es pot aconseguir, és un viatge personal que no pot estar condicionat pels ideals socials, falsament supervalorats.

Per altra part, el protagonista, com si fora un personatge assajat per la bipolaritat, va passant, a través dels records del que ha sigut la vida en parella durant sis anys, del carpe diem hedonista a un estoïcisme rampant i inestable. D’un poder a no voler i d’un voler a no poder. Del desig de plaer com a punt de vista referencial per a aconseguir l’autorealització a la renúncia a qualsevol relació compromesa amb la convicció del que és impossible.