La Paraula dissolta

Un Trio de la mà d'un altre Trio al Palau.

El concert d’ahir de la Societat Filharmònica em va conduir per un viatge emocional a través de tres maneres diferents d’entendre la música de cambra. A “Soir” Op. 76 de la francesa Mélanie Bonis, vaig sentir una atmosfera íntima, gairebé com si la música respirés suaument entre el piano, el violi y el xel. El seu llenguatge delicat i transparent semblava aturar el temps, convidant a la calma i a la contemplació. Era com una conversa serena entre amics que s’entenen sense paraules.

Amb el Trio núm. 1 en Do menor Op. 8 de Shostakovitx, el clima va canviar completament. Tot i ser una obra primerenca, ja s’hi percep la intensitat emocional que marcaria el compositor. Hi ha alguna cosa inquieta, gairebé esquinçada, en els seus contrastos, com si el jove Shostakovitx busqués en la música una manera d’enfrontar-se al món. La seua energia crua i els passatges dramàtics impacten i commouen.

Darrerament, va arribar el Trio en La menor Op. 50 de Txaikovski, una obra que em va captivar des del primer compàs. El seu melodisme càlid i la seua profunda emoció fan que un se senti envoltat d’una història plena d’amor, nostàlgia i bellesa. Cada tema sembla parlar directament al cor. Davant la subtilesa de M. Bonis i la tensió de Dimitri Shostakovitx, Txaikovski ofereix un riu de sentiment pur, un cant a l’amistat i a la pèrdua.

Mentre eixia de la sala Rodrigo pensava com la música pot expressar tot l’arc de l’experiència humana: la tendresa, la inquietud i la passió. Tot elegantment adobat pel Trio Fortuny al Palau de la Música de València el passat dimarts catorze d’octubre.

Jcll. Octubre. 25

Viadel i Gutiérrez: la literatura com a resistència

Dues ciutats, dos sistemes i un mateix abisme: Barcelona en la crisi del 2008 i l'Havana als 90 es miren davant l'Abisme de Francesc Viadel (publicat per Vincle Editorial) i la Trilogia bruta de l'Havana de Pedro Juan Gutiérrez (Anagrama).

Fa gairebé vint anys vaig llegir per primera vegada Pedro Juan Gutiérrez. La seua Trilogia bruta de l'Havana em va copejar amb una barreja de brutalitat i tendresa, amb aquesta veu bruta i desesperada que s'aferra a la vida a través del sexe, l'humor i el cinisme. Vaig tancar el libre amb la sensació d'haver habitat un cos suorós i malferit, i alhora una ciutat malalta que, malgrat tot, seguia bategant.

La setmana passada, en llegir Abisme de Francesc Viadel, aquella impressió va tornar amb força. Res tenen a veure, en aparença, la Barcelona de la crisi del 2008 i l'Havana dels anys 90, el capitalisme desbocat i el regim cubà. I tanmateix, els dos llibres dialoguen de manera gairebé natural: en tots dos es veu la degradació de la ciutat, l'ensorrament d'un sistema, la intempèrie de l'individu obligat a sobreviure enmig de la ruïna.

A Abisme, Viadel, mitjançant una faula, aixeca un mirall fosc sobre una Barcelona ferida. Els barris perifèrics, travessats per l'atur, els desnonaments i la marginalitat, són molt més que escenari: condensen la ruïna d'un projecte social. La novel·la mostra com la corrupció política i empresarial —aquest càncer d'un capitalisme ferotge i assilvestrat— devora l'estat del benestar i expulsa els seus habitants cap a l'abisme. La ciutat, abans promesa de modernitat, es converteix en un territori degradat on Rafael Bodi, el protagonista, busca recompondre's enmig de la ruïna col·lectiva.

A la Trilogia bruta de l'Havana, la corrupció adopta una altra manera: la d'un regim socialista incapaç d'evolucionar, rígid en el seu pensament i corrupte a la pràctica. No és el mercat salvatge el que devora, sinó la paràlisi i l'oportunisme d'una burocràcia que condemna els ciutadans a sobreviure en el bescanvi, la prostitució i la fam. L'Havana dels 90, amb les seues apagades i la seua misèria, batega com un cos malalt, però brutalment vital.

Les respostes dels protagonistes a aquesta degradació divergeixen de manera radical. Rafael Bodi es refugia en la introspecció, en els passatges onírics que trenquen el fil realista i li permeten explorar les esquerdes del seu inconscient. El seu camí, al meu parer, no el condueix a la llibertat, sinó a una lucidesa amarga, feta de memòria i desencant. Darrerament, "no sentir-se mai tan viu", ultimes paraules que rematen el llibre de Viadel, es una sublimació perqüent, com podría dir Zweig, però, dubtosament, la conseqúència necessària de la desfeta. Pedro Juan, en canvi, no necessita somnis: la seua via és el cos, el rom, el sexe, l'afirmació carnal de la vida davant la ruïna, a la manera de Bukowski. La seua llibertat es fonamenta en l'acceptació del present absolut, en la renúncia a tota il·lusió frustrant, sense deixar de sobreviure per a burlar-lo.

El llenguatge de cada autor subratlla aquesta distància: Viadel escriu amb una prosa acurada, poètica i reflexiva, on cada frase retruny com a ressò d'un temps perdut. Gutiérrez dispara frases directes, brutes, orals, com si fossin dictades per la urgència i la fam. A Viadel, les dones i el sexe apareixen colades per la memòria, amb un tarannà melancòlic. A Gutiérrez, en canvi, són motor de supervivència, companys de batalla en un món on tot es negocia amb el cos.

La paradoxa és que, malgrat partir de sistemes oposats —capitalisme i comunisme—, tots dos relats convergeixen en un mateix resultat: la corrupció destrueix, les ciutats es degraden, els individus busquen sobreviure entre ruïnes. El que canvia és la manera de narrar aquest ensorrament: Barcelona es pensa des de la introspecció; L'Havana, des de l'excés. Cap dels dos prescindeix de l'humor.

En aquest diàleg improbable entre Viadel i Gutiérrez es posa de relleu, al menys, una reposta compartida: l'abisme té ideologia. Ho tenen clar. Malgrat tot, la literatura, en recórrer-lo, és una forma de resistència possible.

Isabel-Clara Simó. "Les dones". No és feminisme. És literatura.

Publicat a les darreries del segle passat, “Les dones” és un recull de disset relats que, amb una prosa directa i carregada d’ironia, ens ofereix una mirada plural sobre la vida de les dones. La alcoiana Isabel-Clara Simó aconsegueix, amb el seu estil inconfusible, dibuixar un mosaic de veus femenines que parlen des de la quotidianitat, les contradiccions i les lluites constants en una societat que vol semblar avançada, però que encara arrossega estereotips difícils d’enderrocar.

Els contes no presenten heroïnes ideals ni discursos pamfletaris, sinó personatges de carn i ossos, amb dubtes, desitjos i frustracions. Són dones que estimen i pateixen, que callen i s’enrabien, que intenten trobar el seu espai enmig d’un món que sovint les vol reduir a papers secundaris. Aquesta és, potser, la gran força del llibre: mostrar la complexitat femenina sense caure en tòpics, fent evident que darrere de cada veu hi ha una experiència única i alhora compartida.

El feminisme de Simó, malgrat ella ––marcat pel context dels darrers anys del segle XX— travessa totes les pàgines. Però més que una proclama militant, el que hi trobem és una manera de narrar que qüestiona la suposada modernitat social i posa en relleu la persistència de les desigualtats entre homes i dones. L’autora utilitza la ironia com a eina de denúncia, no expressament intencionada, a cavall del humor, i al mateix temps dota les seues protagonistes d’una autenticitat que fa que el lector hi connecti fàcilment.

Llegir avui, “Les dones” continua sent un llibre viu i incòmode, però alhora molt divertit, capaç de fer-nos pensar sobre quines coses han canviat i quines encara resten pendents, o potser mai camviaran i restaran sempre pendents. És, en definitiva, una obra coral que combina literatura i crítica social, i que confirma Isabel-Clara Simó com una de les veus imprescindibles de la narrativa catalana contemporània.

Kenzaburo Oé. Com sobreviure a la nostra bogeria.

Kenzaburo Ōé és una de les figures més singulars i potents de la literatura japonesa contemporània. Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1994, la seua obra es caracteritza per un fort compromís ètic, polític i existencial. Sovint escriu des d'una perspectiva personal, influenciat profundament pel naixement del seu fill amb discapacitat per una hidrocefàlia i autisme, qui esdevé un símbol central en textos com "Una qüestió personal".

El seu estil literari es distingeix per la intensitat emocional i la preocupació constant per la dignitat humana, la identitat i el paper de l' individu davant d'estructures socials o polítiques repressives.

La seua prosa barreja l'íntim amb el mític i al·legòric, donant forma a un realisme existencial que reflecteix tant la cultura japonesa com preocupacions universals. Tot i que la seua lectura pot resultar complexa, millor dit: resulta molt complexa, el rerefons sempre està carregat d' intenció i significat.

L'obra "Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria" publicada el 1966, és una de les creacions més fascinants i desafiants de Ōé. El llibre, editat per Compactos Anagrama (en castellà), inclou tres relats llargs que exploren els límits de la cordura, la identitat i l'exclusió social.

1. “Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria”

Ambientat en un hospital psiquiàtric, aquest relat es presenta com una crònica distorsionada de la vida dels interns, marcada per una consciència política aguda. Ōé desmunta la dicotomia entre "bogeria" i "normalitat", evidenciant que la marginació institucionalitzada és una forma de violència social. És també una reflexió sobre la dignitat humana: fins i tot en la follia, les persones busquen sentit.

2. Agüi, el monstre del cel

Aquest text combina realisme amb mite i fantasia. El protagonista, un jove, es relaciona amb el ser mitològic Agüi i, a través d'aquesta figura, s'aborden temes com el trauma, l'alienació i la capacitat del llenguatge per connectar o separar. Es tracta del relat més experimental i líric del conjunt, plegat d'ambigüitats i ressonàncies poètiques.

3. El dia que es digne eixugar les nostres llàgrimes.

Narrat per una persona postrada al llit i aïllada, aquest relat reconstrueix la relació amb un revolucionari japonès, figura que barreja la paternitat i el mite. És un deliri polític existencial que oscil·la entre l'autobiografia i l'al·legoria, posant en dubte si els ideals revolucionaris poden redimir el patiment individual i oferint una crítica a l'heroisme i les traïcions del poder.

Aquests relats, a més de la seua dimensió existencial i simbòlica, estan ben marcats pel context històric del Japó en la postguerra i la lluita de l' individu contra sistemes de poder opressius.

· “Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria” es pot llegir com a metàfora del Japó de postguerra i el seu sistema de control social. L'hospital psiquiàtric simbolitza l'Estat, que defineix quines veus són vàlides i quines han de ser silenciades. La marginació institucional és presentada com una forma de resistència i dignitat.

· “Agüi, el monstre del cel” ofereix una crítica al nacionalisme i els mites fundacionals que distorsionen la història col·lectiva. Agüi representa l'exclòs i el que no pot ser absorbit pel relat dominant.

· “El dia que ell es digni eixugar les nostres llàgrimes” qüestiona el culte al líder revolucionari i denuncia com moviments prometedors poden reproduir l'autoritarisme. Defensa la dignitat personal com a últim reducte ètic.

"Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria" (el llibre) cal llegir-lo com una crítica a l'Estat japonès, a la repressió institucional i a les promeses fallides de l'esquerra revolucionària. Ōé no ofereix respostes senzilles: planteja la importància de mantenir la consciència desperta, fins i tot davant el dolor, la follia o l'exclusió social. En conjunt, els tres relats exploren diferents formes de marginalitat i plantegen una pregunta fonamental: com conservar la dignitat —o almenys la veu— quan s'ha estat relegat als marges de l'existència. Tot això m’exigeix llegir sovint l’obra principal: “Una qüestió personal”

El poder i la gloria, de Graham Green.

Al'acostar-me de bell nou a El poder i la gloria, de Graham Greene, no vaig poder evitar rellegir-la com alguna cosa més que una història ambientada en un Mèxic de persecució religiosa de fa ara un segle. El que vaig retrobar va ser una reflexió sobre la condició humana, sobre la tensió inevitable entre la resistencia i la fe, la submissió i el dubte, la fragilitat de la vida i el dret inalienable a pensar i creure en llibertat.

El primer que em va impactar va ser la manera com Greene retrata la resistencia al cor de la fe. El personatge protagonista, lluny de ser un màrtir exemplar, és un home desgastat per les seves debilitats: beu, tem, s'adonen dels seus errors. No obstant això, és precisament en aquesta imperfecció on es revela la força de la seua creença. Cal interpretar aquesta paradoxa com una lliçó sobre la fe mateixa: no se sosté en la certesa infal·lible, sinó en la perseverança malgrat el dubte. Greene ens obliga a considerar que la fe autèntica no es manifesta en el triomf, sinó en la fidelitat persistent enmig de la fragilitat.

La novel·la em porta també a reflexionar sobre l'obediència davant l'injust. En un món on el poder prohibeix i persegueix, els personatges han d'escollir entre la submissió resignada o la resistència, amb totes les seues conseqüències. Es clar en el protagonista un exemple de resistència silent: cada acte del seu ministeri clandestí no és només un gest religiós, sinó una forma d'afirmar la dignitat humana davant un poder que busca negar-la. Com a lector, em va interpel·lar la pregunta de què valorem més: la seguretat que brinda l'obediència o la dignitat que implica l'oposició.

En aquest punt comprenc que Greene no està parlant únicament de religió, sinó dels drets fonamentals. El que es juga a la novel·la és la vida mateixa, la llibertat de consciència, el dret a creure o a no creure. Em va resultar inevitable rellegir aquesta persecució com una metàfora de qualsevol sistema que, en nom de l'ordre o la ideologia, intenta uniformar les consciències, defensar la tribu, refusar al diferent, al descolorit, al pidolaire, al foraster desvalgut. Greene sembla recordar-nos que la llibertat espiritual i de pensament, la “llibertat” no són concessions, sinó exigències inseparables de la dignitat humana, que cal defensar sempre front al poderós.

El que fa que l'obra em resulte tan potent és la manera com Greene combina crítica i compassió. No jutja de manera absoluta ni els qui se sotmeten ni els qui resisteixen: reconeix la por, la pobresa, la desesperança que condicionen els personatges. Aquesta mirada em va portar a pensar que la glòria de què parla el títol no està en la victòria, sinó en la capacitat de mantenir-se fidel a un principi, encara que sigui de manera feble, fins i tot fallida.

En tancar el llibre, vaig sentir que Greene em deixava una pregunta més que una resposta: què significa ser fidel al que creiem quan tot convida a claudicar? Aquesta pregunta, plantejada en un racó perdut del sud de Mèxic de la vintena del segle passat, continua sent universal. I potser aquí resideixi la veritable glòria: a descobrir que la dignitat humana es defensa no només en els grans gestos, sinó en l'obstinada fidelitat dels qui, fins i tot en el dubte, es neguen a rendir-se. La gloria es, al cap d’avall, la resistència. La resistència per obtenir i conservar el drets fonamentals.

El dilema ètic de Ian McEwan

"Lliçons" (títol original: "Lessons", 2022) marca un gir important i reflexiu dins de l'obra de Ian McEwan. Tot i que reprèn diversos temes característics de l'autor —com la política, la història, la memòria i les relacions humanes complexes— aquesta novel·la els aborda des d'una perspectiva més autobiogràfica i expansiva.

És la novel·la més extensa de McEwan, abastant més de 70 anys de la vida del protagonista, Roland Baines, des de la postguerra fins a la pandèmia de COVID-19, cosa que li permet explorar com els esdeveniments històrics afecten l'íntim —una cosa que ja havia fet en novel·les com "Expiació" o "Solar", però mai amb aquest abast. Tot i que és ficció, molts elements de "Lliçons" reflecteixen la vida del mateix McEwan: l'educació britànica, les experiències sentimentals, el teló de fons polític, i fins i tot el descobriment tardà d'aspectes familiars ocults. És potser la seua obra més propera emocionalment.

A diferència de les seues obres més tenses o amb premisses inusuals (per exemple "Expiació"), en "Lliçons" McEwan se centra en la vida aparentment comuna: un home que no es converteix en escriptor famós ni en figura pública, però l'existència del qual es veu marcada per dilemes morals, pèrdues, eleccions fallides i vincles complexos. Això representa un allunyament de l'artifici narratiu cap a una mirada més humana i honesta. És una meditació sobre com es forma una vida a partir de records, errors i aprenentatges. Aquesta mirada introspectiva i el to més serè contrasten amb la ironia o la tensió moral presents en les seues obres anteriors. En aquest cas amplia la seua obra en oferir una narrativa més abastadora, madura i propera, que sembla dialogar amb tota la seua carrera anterior. No és tant un experiment com una espècie de recapitulació vital i literària.

Resulta molt interessant, al meu parer, la relació que existeix amb novel·les específiques, potser amb "La llei del menor". Ambdues comparteixen ressonàncies comunes, tant en els dilemes ètics que aborden com en la construcció dels seus protagonistes. Tot i que aparentment semblen novel·les molt diferents (una més introspectiva, l'altra més centrada en un cas judicial), hi ha paral·lelismes molt significatius: Els protagonistes estan marcats per decisions complexes. Fiona Maye, a "La llei del menor", és una jutgessa del Tribunal Superior que ha de decidir sobre la vida d'un menor testimoni de Jehovà que rebutja una transfusió. Roland Baines, en "Lliçons", és un home que viu sota el pes de decisions pròpies i alienes que van afectar el rumb de la seua vida (com la relació abusiva amb la seua professora, o la sobtada desaparició de la seua esposa). Ambdós personatges enfronten situacions que els obliguen a avaluar el pes moral dels seus actes, i tots dos són figures que, encara que adultes, són emocionalment vulnerables i de vegades incertes. Ambdós protagonistes són introspectius, continguts, solitaris en les seues batalles internes. McEwan els retrata amb una barreja de compassió i distància crítica, cosa que permet al lector qüestionar-los sense deixar de comprendre'ls

En ambdues novel·les es dona una relació evident entre l'íntim i l'ètic. McEwan entrellaça el personal amb l'ètic: Fiona ha de decidir si salvar la vida d'un jove contra la seua voluntat mentre el seu propi matrimoni es desmorona; Roland analitza la seua vida a través de records que qüestionen la moralitat dels qui el van envoltar (i de si mateix). En els dos casos, l'ètic i l'íntim es contaminen i es reflecteixen mútuament.

La qüestió del consentiment travessa ambdues històries: A "La llei del menor", el consentiment del menor davant l'autoritat judicial. En "Lliçons", el consentiment adolescent davant d’una figura adulta que l'explota emocionalment i sexualment. Val a dir que en "La llei del menor" anticipa els dilemes més amplis i vitals que després abordarà en "Lliçons". Una analitza un cas concret i el seu impacte, l'altra estén la mirada sobre tota una vida.

McEwan problematitza la llibertat individual i la seua fragilitat quan s'enfronta a estructures de poder, ja sigua la llei, l'amor o l'educació. Un autor que realment sap explorar les zones grises de la condició humana amb precisió i sensibilitat.

Emoció i contrast en l'últim concert

La Societat Filharmònica va tancar aquesta tarda la temporada amb un programa dedicat a la corda, tan variat com coherent. La Serenata en Re major de Peter Warlock va obrir amb nostàlgia i elegància, seguida per l'enèrgic i sec Concert en Re major de Stravinsky, que va aportar tensió i dinamisme neoclàssic. Vaughan Williams va oferir un respir líric i pastoral amb el seu Charterhouse Suite, abans del tancament amb la melòdica i càlida Serenata a Fa major de Victor Herbert. Un concert mesurat, emocionalment ric i formalment impecable, que em va deixar una sensació de plenitud en el llarg vespre dels dies previs al tròpic de Càncer.

Si perd el Madrid, es una festa.

“Sobretot, que perda el Madrid”, de Joan Carles Martí i Toni Mollà

“Sobretot, que perda el Madrid”, publicat per Vincle Editorial i escrit a quatre mans per Joan Carles Martí i Toni Mollà, és molt més que un llibre de futbol. Cert que el futbol és com una religió. Però el llibre no fa teologia del fenomen, sinó més aviat una radiografia del nihilisme d'una part dels valencianistes des de la transició política fins a hores d’ara, i de la frustració de l’altra part, que ha estas sotmesa i que rau en una fofa manera de ser. És una mirada profunda, carregada d’ironia i intel·ligència, sobre la identitat, la passió i la desfeta que embolcalla l’afecció del València Club de Futbol. A partir d’una expressió que podria semblar pur ressentiment —desitjar abans la derrota del Madrid que la victòria pròpia—, els autors proposen una dissecció cultural i social d’un fenomen que transcendeix l’esport: el sentiment d’un col·lectiu atrapat entre la nostàlgia d’un passat gloriós i la desorientació del present.

El llibre parteix d’una hipòtesi compartida: l’afecció valencianista viu instal·lada en una consciència tràgica. Aquesta tragèdia no és només la dels mals resultats esportius, sinó la d’una comunitat que projecta en el seu club les frustracions i anhels no resolts de tot un territori. Els autors, que parteixen d’experiències i posicionaments diferents, reaccionen de forma també diferent davant aquesta realitat. Joan Carles Martí sembla acceptar el nihilisme en què viu el valencianisme, com un acte de fidelitat a un llegat que, encara que dolorós, continua viu. En canvi, Toni Mollà opta per prendre distància: per raons polítiques, culturals i identitàries, decideix allunyar-se del club i cercar una nova “església” futbolística on sentir-se reconegut. Però ambdós coincideixen en un punt de partida fonamental: la seua condició de refractaris al madridisme, entés no sols com a equip, sinó com a símbol d’un centralisme i una hegemonia que fagocita.

Malgrat que el títol podria suggerir una obra centrada en l’odi esportiu, el llibre és, en realitat, una reflexió molt més subtil i rica. No intenta elaborar una teocràcia del futbol, com han fet altres autors en clau més idealista, sinó una sociologia del fet futbolístic entès com a manifestació d’una comunitat. El futbol apareix ací com una fe laica, com un ritual col·lectiu, com una via d’elevació d’una realitat sovint frustrant. És a través del futbol que molts aficionats donen sentit a la seua identitat i canalitzen emocions que la política o la societat no satisfan.

L’estil del llibre és àgil, provocador, i amb moments de veritable brillantor literària. El diàleg entre els dos autors, tant en el fons com en la forma, és el que dona cos i vida al relat. La lectura resulta divertida, incisiva, i alhora commovedora per a qui ha viscut —o viu— la muntanya russa emocional que suposa seguir el València CF.

Aquest llibre no és només per als aficionats del València CF, sinó per a qualsevol lector interessat en el futbol com fenomen cultural i social. És un llibre que parla del futbol, sí, però en el fons, també de nosaltres, valencians i valencianistes.