La Paraula dissolta

El poder i la gloria, de Graham Green.

Al'acostar-me de bell nou a El poder i la gloria, de Graham Greene, no vaig poder evitar rellegir-la com alguna cosa més que una història ambientada en un Mèxic de persecució religiosa de fa ara un segle. El que vaig retrobar va ser una reflexió sobre la condició humana, sobre la tensió inevitable entre el dubte i la fe, la submissió i la resistència, la fragilitat de la vida i el dret inalienable a pensar i creure en llibertat.

El primer que em va impactar va ser la manera com Greene retrata el dubte al cor de la fe. El personatge protagonista, lluny de ser un màrtir exemplar, és un home desgastat per les seves debilitats: beu, tem, s'adonen dels seus errors. No obstant això, és precisament en aquesta imperfecció on es revela la força de la seua creença. Cal interpretar aquesta paradoxa com una lliçó sobre la fe mateixa: no se sosté en la certesa infal·lible, sinó en la perseverança malgrat el dubte. Greene ens obliga a considerar que la fe autèntica no es manifesta en el triomf, sinó en la fidelitat persistent enmig de la fragilitat.

La novel·la em porta també a reflexionar sobre l'obediència davant l'injust. En un món on el poder prohibeix i persegueix, els personatges han d'escollir entre la submissió resignada o la resistència, amb totes les seues conseqüències. Es clar en el protagonista un exemple de resistència silent: cada acte del seu ministeri clandestí no és només un gest religiós, sinó una forma d'afirmar la dignitat humana davant un poder que busca negar-la. Com a lector, em va interpel·lar la pregunta de què valorem més: la seguretat que brinda l'obediència o la dignitat que implica l'oposició.

En aquest punt comprenc que Greene no està parlant únicament de religió, sinó dels drets fonamentals. El que es juga a la novel·la és la vida mateixa, la llibertat de consciència, el dret a creure o a no creure. Em va resultar inevitable rellegir aquesta persecució com una metàfora de qualsevol sistema que, en nom de l'ordre o la ideologia, intenta uniformar les consciències, defensar la tribu, refusar al diferent, al descolorit, al pidolaire, al foraster desvalgut. Greene sembla recordar-nos que la llibertat espiritual i de pensament, la “llibertat” no són concessions, sinó exigències inseparables de la dignitat humana, que cal defensar sempre front al poderós.

El que fa que l'obra em resulte tan potent és la manera com Greene combina crítica i compassió. No jutja de manera absoluta ni els qui se sotmeten ni els qui resisteixen: reconeix la por, la pobresa, la desesperança que condicionen els personatges. Aquesta mirada em va portar a pensar que la glòria de què parla el títol no està en la victòria, sinó en la capacitat de mantenir-se fidel a un principi, encara que sigui de manera feble, fins i tot fallida.

En tancar el llibre, vaig sentir que Greene em deixava una pregunta més que una resposta: què significa ser fidel al que creiem quan tot convida a claudicar? Aquesta pregunta, plantejada en un racó perdut del sud de Mèxic de la vintena del segle passat, continua sent universal. I potser aquí resideixi la veritable glòria: a descobrir que la dignitat humana es defensa no només en els grans gestos, sinó en l'obstinada fidelitat dels qui, fins i tot en el dubte, es neguen a rendir-se. La gloria es, al cap d’avall, la resistència. La resistència per obtenir i conservar el drets fonamentals.

El dilema ètic de Ian McEwan

"Lliçons" (títol original: "Lessons", 2022) marca un gir important i reflexiu dins de l'obra de Ian McEwan. Tot i que reprèn diversos temes característics de l'autor —com la política, la història, la memòria i les relacions humanes complexes— aquesta novel·la els aborda des d'una perspectiva més autobiogràfica i expansiva.

És la novel·la més extensa de McEwan, abastant més de 70 anys de la vida del protagonista, Roland Baines, des de la postguerra fins a la pandèmia de COVID-19, cosa que li permet explorar com els esdeveniments històrics afecten l'íntim —una cosa que ja havia fet en novel·les com "Expiació" o "Solar", però mai amb aquest abast. Tot i que és ficció, molts elements de "Lliçons" reflecteixen la vida del mateix McEwan: l'educació britànica, les experiències sentimentals, el teló de fons polític, i fins i tot el descobriment tardà d'aspectes familiars ocults. És potser la seua obra més propera emocionalment.

A diferència de les seues obres més tenses o amb premisses inusuals (per exemple "Expiació"), en "Lliçons" McEwan se centra en la vida aparentment comuna: un home que no es converteix en escriptor famós ni en figura pública, però l'existència del qual es veu marcada per dilemes morals, pèrdues, eleccions fallides i vincles complexos. Això representa un allunyament de l'artifici narratiu cap a una mirada més humana i honesta. És una meditació sobre com es forma una vida a partir de records, errors i aprenentatges. Aquesta mirada introspectiva i el to més serè contrasten amb la ironia o la tensió moral presents en les seues obres anteriors. En aquest cas amplia la seua obra en oferir una narrativa més abastadora, madura i propera, que sembla dialogar amb tota la seua carrera anterior. No és tant un experiment com una espècie de recapitulació vital i literària.

Resulta molt interessant, al meu parer, la relació que existeix amb novel·les específiques, potser amb "La llei del menor". Ambdues comparteixen ressonàncies comunes, tant en els dilemes ètics que aborden com en la construcció dels seus protagonistes. Tot i que aparentment semblen novel·les molt diferents (una més introspectiva, l'altra més centrada en un cas judicial), hi ha paral·lelismes molt significatius: Els protagonistes estan marcats per decisions complexes. Fiona Maye, a "La llei del menor", és una jutgessa del Tribunal Superior que ha de decidir sobre la vida d'un menor testimoni de Jehovà que rebutja una transfusió. Roland Baines, en "Lliçons", és un home que viu sota el pes de decisions pròpies i alienes que van afectar el rumb de la seua vida (com la relació abusiva amb la seua professora, o la sobtada desaparició de la seua esposa). Ambdós personatges enfronten situacions que els obliguen a avaluar el pes moral dels seus actes, i tots dos són figures que, encara que adultes, són emocionalment vulnerables i de vegades incertes. Ambdós protagonistes són introspectius, continguts, solitaris en les seues batalles internes. McEwan els retrata amb una barreja de compassió i distància crítica, cosa que permet al lector qüestionar-los sense deixar de comprendre'ls

En ambdues novel·les es dona una relació evident entre l'íntim i l'ètic. McEwan entrellaça el personal amb l'ètic: Fiona ha de decidir si salvar la vida d'un jove contra la seua voluntat mentre el seu propi matrimoni es desmorona; Roland analitza la seua vida a través de records que qüestionen la moralitat dels qui el van envoltar (i de si mateix). En els dos casos, l'ètic i l'íntim es contaminen i es reflecteixen mútuament.

La qüestió del consentiment travessa ambdues històries: A "La llei del menor", el consentiment del menor davant l'autoritat judicial. En "Lliçons", el consentiment adolescent davant d’una figura adulta que l'explota emocionalment i sexualment. Val a dir que en "La llei del menor" anticipa els dilemes més amplis i vitals que després abordarà en "Lliçons". Una analitza un cas concret i el seu impacte, l'altra estén la mirada sobre tota una vida.

McEwan problematitza la llibertat individual i la seua fragilitat quan s'enfronta a estructures de poder, ja sigua la llei, l'amor o l'educació. Un autor que realment sap explorar les zones grises de la condició humana amb precisió i sensibilitat.

Emoció i contrast en l'últim concert

La Societat Filharmònica va tancar aquesta tarda la temporada amb un programa dedicat a la corda, tan variat com coherent. La Serenata en Re major de Peter Warlock va obrir amb nostàlgia i elegància, seguida per l'enèrgic i sec Concert en Re major de Stravinsky, que va aportar tensió i dinamisme neoclàssic. Vaughan Williams va oferir un respir líric i pastoral amb el seu Charterhouse Suite, abans del tancament amb la melòdica i càlida Serenata a Fa major de Victor Herbert. Un concert mesurat, emocionalment ric i formalment impecable, que em va deixar una sensació de plenitud en el llarg vespre dels dies previs al tròpic de Càncer.

Si perd el Madrid, es una festa.

“Sobretot, que perda el Madrid”, de Joan Carles Martí i Toni Mollà

“Sobretot, que perda el Madrid”, publicat per Vincle Editorial i escrit a quatre mans per Joan Carles Martí i Toni Mollà, és molt més que un llibre de futbol. Cert que el futbol és com una religió. Però el llibre no fa teologia del fenomen, sinó més aviat una radiografia del nihilisme d'una part dels valencianistes des de la transició política fins a hores d’ara, i de la frustració de l’altra part, que ha estas sotmesa i que rau en una fofa manera de ser. És una mirada profunda, carregada d’ironia i intel·ligència, sobre la identitat, la passió i la desfeta que embolcalla l’afecció del València Club de Futbol. A partir d’una expressió que podria semblar pur ressentiment —desitjar abans la derrota del Madrid que la victòria pròpia—, els autors proposen una dissecció cultural i social d’un fenomen que transcendeix l’esport: el sentiment d’un col·lectiu atrapat entre la nostàlgia d’un passat gloriós i la desorientació del present.

El llibre parteix d’una hipòtesi compartida: l’afecció valencianista viu instal·lada en una consciència tràgica. Aquesta tragèdia no és només la dels mals resultats esportius, sinó la d’una comunitat que projecta en el seu club les frustracions i anhels no resolts de tot un territori. Els autors, que parteixen d’experiències i posicionaments diferents, reaccionen de forma també diferent davant aquesta realitat. Joan Carles Martí sembla acceptar el nihilisme en què viu el valencianisme, com un acte de fidelitat a un llegat que, encara que dolorós, continua viu. En canvi, Toni Mollà opta per prendre distància: per raons polítiques, culturals i identitàries, decideix allunyar-se del club i cercar una nova “església” futbolística on sentir-se reconegut. Però ambdós coincideixen en un punt de partida fonamental: la seua condició de refractaris al madridisme, entés no sols com a equip, sinó com a símbol d’un centralisme i una hegemonia que fagocita.

Malgrat que el títol podria suggerir una obra centrada en l’odi esportiu, el llibre és, en realitat, una reflexió molt més subtil i rica. No intenta elaborar una teocràcia del futbol, com han fet altres autors en clau més idealista, sinó una sociologia del fet futbolístic entès com a manifestació d’una comunitat. El futbol apareix ací com una fe laica, com un ritual col·lectiu, com una via d’elevació d’una realitat sovint frustrant. És a través del futbol que molts aficionats donen sentit a la seua identitat i canalitzen emocions que la política o la societat no satisfan.

L’estil del llibre és àgil, provocador, i amb moments de veritable brillantor literària. El diàleg entre els dos autors, tant en el fons com en la forma, és el que dona cos i vida al relat. La lectura resulta divertida, incisiva, i alhora commovedora per a qui ha viscut —o viu— la muntanya russa emocional que suposa seguir el València CF.

Aquest llibre no és només per als aficionats del València CF, sinó per a qualsevol lector interessat en el futbol com fenomen cultural i social. És un llibre que parla del futbol, sí, però en el fons, també de nosaltres, valencians i valencianistes.

Karim Fossum. Qui tem al llop?

A les novel·les de Karin Fossum, escriptora, la reina noruega del crim, la víctima sol ser una dona. Té això algun significat? Les dones com a víctimes, al país nòrdic, tan pulcre, tan eficaç, tan civilitzat? Aquesta circumstància fa repensar certes dades, i en fan aparèixer d'altres que també són part del context de la novel·la. En concret em refereixc a una de les seues millors novel·les: Qui tem al llop? de la sèrie de l'inspector Sejer. Pel que sembla, l' esquema és habitual:

La víctima és una dona, el sospitós o els sospitosos solen presentar alguna tara mental. El bosc apareix com un escenari omnipresent, ambigu i confús. Son escassos els personatges entorn de la víctima o relacionats amb els sospitosos de l'assassinat que aparentment són cartesians, sobris, però que amaguen certa perversitat, un costat fosc, que d'alguna manera incideix en la conducta del sospitós, en qui projecten els seus propis vicis, els seus defectes, les seues pors i les seues culpes. Contra això cal rebel·lar-se. Aquesta rebel·lió és la melodia que subjau a la novel·la.

A Qui tem al llop?, tots els sospitosos tenen en el seu origen un pecat original: un pare alcohòlic, un suïcida, ex presidiari, una família desestructurada. Un motiu que ha de ser objecte d' una anàlisi psíquica. Potser per això els crims que comet Karin Fossum en la seua novel·la es resolen des de la introspecció. I això és el que millor fa l'inspector Sejer. Un policía fatalista, comprensiu, que està de tornada, però amb tots els interrogants oberts sobre la sorprenent conducta humana. El seu ajudant, Skarre, és per contra, més intransigent, més luterà i més jove.

L'inspector Sejer amb les seues preguntes fa de palanca per posar al descobert que el culpable, més que els sospitosos, és l'entorn. Aquest entorn inacceptable contra el qual cal rebel·lar-se. L'ajuda de la Doctora Strudel es fonamental per aconseguir eixe objectiu. Per a mi és molt il·lustrador el passatge de la granota. Retorçar la realitat.

Un atreviment per la meua part en aquesta manifestació: la novel·la de Karin Fossum és roussoniana. Se sitúa en una societat aparentment pulcra, avançada i eficaç, però malalta i que contamina el criminal. Ho és per influència. Ja sigua Morgan, Errki, Kannik, o Tom els que han d'assumir les culpes d'altres o es rebel·len.

Hi ha un paràgraf de la novel·la que és un flash. Em refereixo a la conversa entre Errki i Morgan a propòsit de la mort de la seva mare. Diu: "un dia Johannes ( que era alcohòlic) estava al capdamunt d'una escala. No em va escoltar perquè estava ocupat i no parava de xiuxiuejar perquè era feliç i havia deixat de beure. Llavors em vaig decebre, Joahnnes havia començat a assemblar-se als altres... Jo li vaig trucar i del susto es va caure. Em vaig quedar mirant el seu cap destrossat." És el tema de la rebel·lió que defensa la Doctora Struel i el mateix Errki. "Pots arreglar el teu nas amb la força de la teva ment".

------------------------------------------------------------

Els països nòrdics encapçalen rànquings mundials d' educació, igualtat econòmica, drets de treball i socials. Amb una qualitat de vida molt per sobre de la mitjana. Tanmateix: Segons l'Agència dels Drets Fonamentals de la UE, són els països europeus que més violència física i/o sexual presenten contra les dones. Al voltant del 50% de les nòrdiques asseguren haver patit abús des dels 15 anys per culpa d'un home en el 97%. El 40% de les cases a Suècia són habitades només per una persona. De fet, segons la Creu Roja, un de cada quatre suecs mor sense que ningú reclame el seu cadàver. Segons l'OCDE, encapçalen el rànquing d 'antidepressius per habitant amb 11,8% d'ells per dia. Això associat, pel que sembla, al fred, a l'aïllament i a la poca llum a l'hivern. Fins fa molt poc, la causa principal de mort a Finlàndia era l'alcohol. Encara el 14% de les seues morts es deuen a l' alcoholisme. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS) els Països nòrdics tenen taxes indesitjables de suïcidi, una mitjana de 15 per cada 100.000 habitants. Una mostra d'escassa autoestima.

jcll. sept. 2017

Perdres en la boira.

Ressenya de “El cervell del meu pare”, de Sandeep Jauhar. Lunwerg Editores.

En “El cervell del meu pare”, el metge i escriptor Sandeep Jauhar traça una crònica íntima i colpidora sobre la lenta desintegració de la memòria, de la identitat i, en última instància, de la pròpia essència d’un ésser estimat. El llibre és una elegia personal però també una reflexió universal sobre el declivi mental que acompanya la malaltia d’Alzheimer, una ombra que, com un vel opac, s’estén sobre milions de vides.

Jauhar, amb una prosa clara però plena de sensibilitat, ens faaaa entrar en l’espai domèstic i emocional de la seua família, on el seu pare —antic professor, figura d’autoritat i dignitat— comença a desaparèixer lentament, no exactament del món físic, sinó del món de la consciència. Aquesta desaparició, gairebé fantasmagòrica, és descrita amb un dolor contingut, amb l’angoixa callada de qui observa com s’esborren els contorns d’una persona estimada.

Però l’obra no es limita a l’experiència personal. Amb l’ull clínic del cardiòleg que és, Jauhar desplega una mirada lúcida sobre els mecanismes del cervell, sobre els misteris que encara envolten la memòria i el pensament, i sobre les poques eines de què disposem per lluitar contra la degeneració neuronal. Les explicacions mèdiques no desentonen: són poètiques, gairebé contemplatives, i enriqueixen el relat amb una profunditat que transcendeix l’anècdota.

El llibre també és una meditació sobre la cura, la dignitat i el vincle entre pares i fills. Què vol dir tenir cura d’algú que comença a deixar de ser ell mateix? Com canvia la nostra manera d’estimar quan l’altre ja no recorda qui som? A través d’aquestes preguntes, Jauhar posa el dit a la nafra de la condició humana: la fragilitat de l’individu, la persistència de l’amor, la pèrdua com a part inevitable de la vida.

“El cervell del meu pare” és una obra que toca l’ànima, una elegia científica i emocional alhora, i un crit emotiu, tendre i suau davant la impermanència de la ment. Un llibre que commou, ens fa pensar i, sobretot, ens recorda el valor immens de la memòria —fins i tot quan comença a desaparèixer. Un llibre imprescindible per tots aquells que tenen al voltant a qualsevol al qui estimen i estan veient com se’n va a poc a poc a mesura que es dilueix la seua memòria dintre d’una boira inclement.

La vegetariana de Han Kang (Nobel 2024)

“La vegetariana”, de Han Kang (Premi Nobel de literatura 2024)

“La vegetariana” (2015), de l’autora sud-coreana Han Kang, és una novel·la que incomoda i fascina a parts iguals. Darrere d’una premissa aparentment simple —una dona que decideix deixar de menjar carn— s’amaga una reflexió profunda sobre la repressió, la violència social i la recerca d’una llibertat íntima, gairebé animal.

L’obra està estructurada en tres parts, narrades des de la perspectiva de tres personatges diferents, tots ells testimonis de la progressiva alienació de Yeong-hye, la protagonista. Aquest recurs, lluny de diluir la força del relat, el multiplica: Yeong-hye mai explica directament els seus motius, i és precisament aquest silenci el que amplifica la seua radicalitat. Com el Glahn de “Pan” de Knut Hamsun (Nobel de literatura 1920), Yeong-hye actua per impuls, guiada per una intuïció que la societat no pot —ni vol— entendre.

La natura, aquí, no és un espai bucòlic, sinó un refugi gairebé espiritual. El desig de Yeong-hye d’abandonar la carn, de deixar de ser part d’una cadena de consum i violència, es va transformant en una recerca d’identificació amb el món vegetal. Aquesta metamorfosi té un component místic, però també corporal: Han Kang descriu amb una bellesa inquietant la relació entre cos i natura, des d’una sensibilitat que recorda les pulsions primitives de Hamsun, però traslladades a la fredor asfíctica de la societat urbana contemporània. Tant Hang com Hamsun conecten aquest univers de personatges inadaptats amb la natura com a refugi i exili.

La escriptura de Han Kang és minimalista, precisa, plena d’espais en blanc que obliguen el lector a confrontar-se amb allò que no diu. No hi ha grans explicacions psicològiques, sinó gestos, silencis i mirades. Aquesta economia expressiva accentua la càrrega simbòlica de la història: la renúncia a la carn esdevé una metàfora d’oposició a la violència sistèmica —familiar, patriarcal, institucional— i, alhora, una fugida cap a una forma d’innocència impossible.

“La vegetariana” és una novel·la sobre el límit entre civilització i natura, entre allò humà i allò altre, que qüestiona fins a quin punt la societat tolera la dissidència radical. Com en “Pan”, el càstig social davant l’instint és implacable. La llibertat, en Han Kang, és una rebel·lia que només pot expressar-se a través del cos, fins a la desaparició.

Jcll maig 25.

PAN de Knut Hamsun

“Pan”, de Knut Hamsun. Editat per Nórdica.Libros. març de 2.024.

Knut Hamsun, autor nòrdic (1859-1952), un dels escriptors més contradictoris de la literatura europea, és tan recordat pel seu geni literari com per les seues simpaties polítiques tan deplorables. Racista i filonazi declarat, Hamsun va arribar fins i tot a elogiar públicament Hitler, un acte que va marcar de manera indeleble la seua figura després de la Segona Guerra Mundial. Jutjat per traïció a Noruega, la seua edat avançada i el presumpte deteriorament mental van suavitzar la seua condemna. Tot i això, el seu llegat literari va continuar creixent, exercint una influència poderosa en autors del segle XX com Thomas Mann, Franz Kafka, Hermann Hesse o fins i tot Charles Bukowski.

“Pan” (1894), una de les seues obres més representatives, condensa a la perfecció les virtuts estilístiques i temàtiques que li pertanyen generosament. Lluny de l’artifici retòric, Hamsun adopta una prosa senzilla, gairebé minimalista, que resplendeix en la descripció bucòlica dels paisatges nòrdics. La natura, a la seua obra, no és un simple teló de fons: és un personatge viu, que respira i condiciona els impulsos més primaris de l’ésser humà. En aquest sentit, “Pan” s’inscriu dins el neoromanticisme, amb la seva exaltació de l’instintiu davant les normes socials.

El protagonista, el tinent Thomas Glahn, encarna aquest esperit salvatge i contradictori. Glahn és un ésser antisocial, imprevisible, apassionat fins a l’autodestrucció, incapaç d’adaptar-se a les convencions de la vida burgesa. La seua relació turmentosa amb Edvarda, jove filla d’un ric comerciant, és més un duel d’orgulls que no una història d’amor. Hamsun retrata aquesta tensió amb una cruesa i sensibilitat que anticipen les obsessions de la literatura moderna: l’alienació, la impossibilitat de l’amor autèntic, el desgarrament interior.

La major virtut de “Pan” rau en la manera de captar les oscil·lacions de l’ànima humana, amb una naturalitat espaordidora. Els personatges no s’expliquen: actuen, fluctuen, es contradiuen, com si Hamsun els hagués alliberat de tota psicologia convencional. El seu neoromanticisme no és una evasió idíl·lica, sinó un retorn a les passions elementals, a la intempèrie emocional.

Tot i l’ombra fosca que projecta la figura de Hamsun, és innegable que “Pan” continua essent una obra fonamental per entendre l’evolució de la narrativa al segle XX. La seua influència persisteix, com un eco incòmode, recordant-nos que el geni literari no sempre va acompanyat de virtut moral.

Mentre llegia la novel·la i seguia la imprevisibilitat dels personatges principals sonava de fons per mi el seguici dels patrons harmònics imprevisibles del jazz de Charlie Parker i fèiem un bon casament.

jcll. Abril 2025