Kenzaburo Oé. Com sobreviure a la nostra bogeria.

Kenzaburo Ōé és una de les figures més singulars i potents de la literatura japonesa contemporània. Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1994, la seua obra es caracteritza per un fort compromís ètic, polític i existencial. Sovint escriu des d'una perspectiva personal, influenciat profundament pel naixement del seu fill amb discapacitat per una hidrocefàlia i autisme, qui esdevé un símbol central en textos com "Una qüestió personal". 

 

El seu estil literari es distingeix per la intensitat emocional i la preocupació constant per la dignitat humana, la identitat i el paper de l' individu davant d'estructures socials o polítiques repressives.

 

La seua prosa barreja l'íntim amb el mític i al·legòric, donant forma a un realisme existencial que reflecteix tant la cultura japonesa com preocupacions universals. Tot i que la seua lectura pot resultar complexa, millor dit: resulta molt complexa, el rerefons sempre està carregat d' intenció i significat.

 

L'obra "Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria" publicada el 1966, és una de les creacions més fascinants i desafiants de Ōé. El llibre, editat per Compactos Anagrama (en castellà), inclou tres relats llargs que exploren els límits de la cordura, la identitat i l'exclusió social.

1. “Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria”

Ambientat en un hospital psiquiàtric, aquest relat es presenta com una crònica distorsionada de la vida dels interns, marcada per una consciència política aguda. Ōé desmunta la dicotomia entre "bogeria" i "normalitat", evidenciant que la marginació institucionalitzada és una forma de violència social. És també una reflexió sobre la dignitat humana: fins i tot en la follia, les persones busquen sentit.

2. Agüi, el monstre del cel

Aquest text combina realisme amb mite i fantasia. El protagonista, un jove, es relaciona amb el ser mitològic Agüi i, a través d'aquesta figura, s'aborden temes com el trauma, l'alienació i la capacitat del llenguatge per connectar o separar. Es tracta del relat més experimental i líric del conjunt, plegat d'ambigüitats i ressonàncies poètiques.

3. El dia que es digne eixugar les nostres llàgrimes.

Narrat per una persona postrada al llit i aïllada, aquest relat reconstrueix la relació amb un revolucionari japonès, figura que barreja la paternitat i el mite. És un deliri polític existencial que oscil·la entre l'autobiografia i l'al·legoria, posant en dubte si els ideals revolucionaris poden redimir el patiment individual i oferint una crítica a l'heroisme i les traïcions del poder.

 

    Aquests relats, a més de la seua dimensió existencial i simbòlica, estan ben marcats pel context històric del Japó en la postguerra i la lluita de l' individu contra sistemes de poder opressius.

·                  “Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria” es pot llegir com a metàfora del Japó de postguerra i el seu sistema de control social. L'hospital psiquiàtric simbolitza l'Estat, que defineix quines veus són vàlides i quines han de ser silenciades. La marginació institucional és presentada com una forma de resistència i dignitat.

·               “Agüi, el monstre del cel” ofereix una crítica al nacionalisme i els mites fundacionals que distorsionen la història col·lectiva. Agüi representa l'exclòs i el que no pot ser absorbit pel relat dominant.

·             “El dia que ell es digni eixugar les nostres llàgrimes” qüestiona el culte al líder revolucionari i denuncia com moviments prometedors poden reproduir l'autoritarisme. Defensa la dignitat personal com a últim reducte ètic.

 

"Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria" (el llibre) cal llegir-lo com una crítica a l'Estat japonès, a la repressió institucional i a les promeses fallides de l'esquerra revolucionària. Ōé no ofereix respostes senzilles: planteja la importància de mantenir la consciència desperta, fins i tot davant el dolor, la follia o l'exclusió social. En conjunt, els tres relats exploren diferents formes de marginalitat i plantegen una pregunta fonamental: com conservar la dignitat —o almenys la veu— quan s'ha estat relegat als marges de l'existència. Tot això m’exigeix llegir sovint l’obra principal: “Una qüestió personal”

© Jcll. Agost 2025.