Al'acostar-me de bell nou a El poder i la gloria, de Graham Greene, no vaig poder evitar rellegir-la com alguna cosa més que una història ambientada en un Mèxic de persecució religiosa de fa ara un segle. El que vaig retrobar va ser una reflexió sobre la condició humana, sobre la tensió inevitable entre el dubte i la fe, la submissió i la resistència, la fragilitat de la vida i el dret inalienable a pensar i creure en llibertat.
El primer que em va impactar va ser la manera com Greene retrata el dubte al cor de la fe. El personatge protagonista, lluny de ser un màrtir exemplar, és un home desgastat per les seves debilitats: beu, tem, s'adonen dels seus errors. No obstant això, és precisament en aquesta imperfecció on es revela la força de la seua creença. Cal interpretar aquesta paradoxa com una lliçó sobre la fe mateixa: no se sosté en la certesa infal·lible, sinó en la perseverança malgrat el dubte. Greene ens obliga a considerar que la fe autèntica no es manifesta en el triomf, sinó en la fidelitat persistent enmig de la fragilitat.
La novel·la em porta també a reflexionar sobre l'obediència davant l'injust. En un món on el poder prohibeix i persegueix, els personatges han d'escollir entre la submissió resignada o la resistència, amb totes les seues conseqüències. Es clar en el protagonista un exemple de resistència silent: cada acte del seu ministeri clandestí no és només un gest religiós, sinó una forma d'afirmar la dignitat humana davant un poder que busca negar-la. Com a lector, em va interpel·lar la pregunta de què valorem més: la seguretat que brinda l'obediència o la dignitat que implica l'oposició.
En aquest punt comprenc que Greene no està parlant únicament de religió, sinó dels drets fonamentals. El que es juga a la novel·la és la vida mateixa, la llibertat de consciència, el dret a creure o a no creure. Em va resultar inevitable rellegir aquesta persecució com una metàfora de qualsevol sistema que, en nom de l'ordre o la ideologia, intenta uniformar les consciències, defensar la tribu, refusar al diferent, al descolorit, al pidolaire, al foraster desvalgut. Greene sembla recordar-nos que la llibertat espiritual i de pensament, la “llibertat” no són concessions, sinó exigències inseparables de la dignitat humana, que cal defensar sempre front al poderós.
El que fa que l'obra em resulte tan potent és la manera com Greene combina crítica i compassió. No jutja de manera absoluta ni els qui se sotmeten ni els qui resisteixen: reconeix la por, la pobresa, la desesperança que condicionen els personatges. Aquesta mirada em va portar a pensar que la glòria de què parla el títol no està en la victòria, sinó en la capacitat de mantenir-se fidel a un principi, encara que sigui de manera feble, fins i tot fallida.
En tancar el llibre, vaig sentir que Greene em deixava una pregunta més que una resposta: què significa ser fidel al que creiem quan tot convida a claudicar? Aquesta pregunta, plantejada en un racó perdut del sud de Mèxic de la vintena del segle passat, continua sent universal. I potser aquí resideixi la veritable glòria: a descobrir que la dignitat humana es defensa no només en els grans gestos, sinó en l'obstinada fidelitat dels qui, fins i tot en el dubte, es neguen a rendir-se. La gloria es, al cap d’avall, la resistència. La resistència per obtenir i conservar el drets fonamentals.
© jcll. Agost 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada