Azaña al jardí des frares.

AZAÑA AL JARDI DELS FRARES.

 

"El jardí dels frares" és una obra única dins del corpus literari de Manuel Azaña, on l'autor em porta en un viatge introspectiu a través de la seua pròpia experiència i reflexions. Publicada el 1926, l'obra presenta una narració íntima i filosòfica en la qual Azaña tracta de compartir les seues impressions sobre l'educació rebuda, els rancis estereotips de l'Espanya imperial i la seua posterior evolució intel·lectual i política 

 

El llibre adopta una estructura que combina elements autobiogràfics amb reflexions més àmplies sobre la societat i la política de l'Espanya de principis del segle XX. A través de la veu del mateix Azaña, em fa testimoni, com a lector, de la seua trajectòria personal, des dels dies de la seua educació catòlica conservadora fins al seu distanciament gradual dels valors tradicionals i la seua adopció de postures més progressistes i secularitzades durant la seua estada a l'internat del que abandonarà de manera abrupta abans de concloure els seus estudis de Dret. Metaforicament es trau les espardenyes per colpejarles i espolsar la pols de quatre segles des de la contrarreforma.

 

Azaña utilitza el jardí del convent com un símbol recurrent al llarg de l'obra, representant no només un espai físic, sinó també un espai metafòric de reflexió i creixement personal. En aquest entorn, explora temes com la identitat, la religió, la política i la llibertat intel·lectual, oferint una visió profunda i multifacètica de la seua pròpia experiència i de la societat espanyola del seu temps.

 

La prosa d'Azaña, a més de ser molt prolixa, és elegant i reflexiva, amb un estil que combina la narrativa descriptiva amb la reflexió filosòfica. La seua capacitat per evocar imatges vívides i transmetre emocions complexes és captivadora des de les primeres pàgines i em submergeix en el seu món interior i em fa participar dels dilemes morals i existencials que enfronta. Tot el temps tinc la impressió d'estar a l'escolta d'un extraordinari orador a la recerca de lluïment, com a mostra de la seua extensa erudició, cosa que, molt sovint, fa difícil seguir el seu discurs.

 

Un dels aspectes més destacats de "El jardí dels frares" és la seua rellevància històrica i política. A través de les reflexions d'Azaña, em fa intuir una visió única sobre els canvis i tensions que van sacsejar la societat espanyola durant aquest període, incloent-hi el conflicte entre tradició i modernitat, el sorgiment de moviments polítics i socials, i la lluita per la llibertat i la democràcia. Especialment n'hi havia que despullar de poder a l'Esglesia espanyola, ancorada en el inmovilisme més ranci.

Juny 2024

 

Poc natural i una mica confus El guardiá invisible.

“El guardià invisible” és la primera entrega de la "Trilogia del Baztán" escrita per Dolores Redondo, una novel·la negra que barreja el misteri amb elements de la mitologia basca i la vida quotidiana a la vall del Baztán. Malgrat el seu èxit entre els lectors i la crítica, per a mi, el llibre resulta una experiència una mica insatisfactòria, especialment si es considera des del punt de vista de la seua estructura narrativa i desenvolupament de personatges.

 

Un dels principals problemes d'El guardià invisible rau en la seua falta de cohesió. La història, que arrenca amb el descobriment d'una sèrie d'assassinats d'adolescents en un petit poble de Navarra, segueix la inspectora Amaia Salazar mentre investiga els crims i tracta de resoldre'ls. Tanmateix, la novel·la sembla perdre's en la maror de subtrames i elements que, en lloc d'enriquir la història, la dispersen. La combinació de gèneres –policial, psicològic i mitològic– no sempre funciona de manera fluida, i la barreja de realitat i elements sobrenaturals no està ben equilibrada. Els salts entre les llegendes basques i el thriller policial de vegades se senten forçats i mal integrats, cosa que genera una sensació de desconnexió entre les diferents parts de la trama.

 

En termes de personatges, Amaia Salazar, la protagonista, és complexa i ben construïda pel que fa al seu rerefons personal, però la narrativa sovint abusa del seu passat traumàtic. La relació amb la seua mare, que és una subtrama central del llibre, de vegades acapara tant espai que acaba desviant l'atenció del principal conflicte policial. Aquesta càrrega emocional constant, tot i que està ben justificada en termes psicològics, dilueix la tensió que hauria d'estar centrada en la investigació dels assassinats, i això acaba perjudicant el ritme general de la novel·la. Al seu torn, alguns personatges secundaris que podrien haver estat interessants queden desdibuixats, especialment els membres de l'equip policial d'Amaia, que semblen mers accessoris i no tenen un desenvolupament sòlid.

 

Un altre aspecte problemàtic de la novel·la és el ritme irregular. Hi ha moments en què la trama avança a un ritme molt lent, aturant-se en descripcions detallades de l'entorn o els records de la protagonista, cosa que fa que la lectura es torne tediosa en alguns punts. Aquestes pauses prolongades per descriure l' ambient rural o aprofundir en el passat d'Amaia, encara que puguen afegir un cert color local i context, en excés esdevenen llastos que frenen l'acció principal. La vall del Baztán, amb la seua atmosfera fosca i opressiva, és un dels elements més ben assolits, però quan l'ambientació sembla sobrepassar la trama, em sembla que l’autora s'està desviant de l'objectiu narratiu.

 

L'aspecte mitològic, un dels grans atractius de la novel·la, tampoc acaba de quallar del tot. Si bé és interessant la inclusió d'éssers del folklore basc com el “basajaun”, un ésser mític que protegeix el bosc, la manera com aquestes llegendes s'insereixen en la trama sembla poc natural i una cosa confusa. Al acabar, es deixa el lector amb una sensació que la història no ha sabut equilibrar la mitologia i la investigació criminal de manera satisfactòria, cosa que contribueix a la percepció d'una estructura caòtica.

 

Pel que fa al desenllaç, El guardià invisible tanca el cas dels assassinats de forma correcta, però no sorprenent. Les revelacions finals, tot i que encaixen dins de la trama, no tenen aquest "cop d'efecte" que caracteritza les millors novel·les del gènere. A més, alguns caps solts que queden pendents semblen més aviat descuits narratius que decisions deliberades per obrir pas a les seqüeles de la trilogia.

 

Per mi, El guardià invisible té una premissa atractiva i certs moments interessants, però falla en la seua execució. L'estructura dispersa, l'abús de subtrames emocionals i la integració poc fluida dels elements mitològics fan que la novel·la perda consistència i direcció. Tot i que Dolores Redondo té talent per a la creació d'atmosferes i personatges complexos, en aquesta obra la manca de focus narratiu frustra el meu desig de trobar  un thriller més sòlid i millor estructurat. 

Espere que Kamasi Washington, el saxofonista nordamericá que escoltava mentre llegia la novel·la, no es quede asociat a qualsevol altra de Redondo que puga llegir en el futur, però ho dubte.