Si Stefan Zweig i Georges Bernanos tornessin, amb tota seguretat, serien de nou dos testimonis morals davant un Occident que repeteix els dilemes que ja van viure al seu segle: la pèrdua de sentit, el triomf de la tècnica sobre l'esperit, la fragmentació moral i cultural d'Europa i l'ascens triomfal dels feixismes. Zweig, amb un to ètic i elegantment melancòlic, i Bernanos amb passió profètica, com si tots dos parlessin des d'una mateixa tribuna davant l'Europa del segle XXI, tornen per recordar el que ja va passar.
Quan el segle XX es dessagnava encara creien que l'horror podia ser una excepció, que l'humanisme, la música, la poesia i l'amistat entre els pobles podrien curar les ferides. Avui, contemplen que el món és més veloç, més connectat, més lliure potser..., però també més buit, i el seu futur igual o més tenebrós.
Al·lucinant l'espectacle que ha presentat "La fornal d'espectacles" al Teatre Micalet de València en traure'ns les veus de Stephan Zweig i Georges Bernanos, dos gegants intel·lectuals del segle XX que dialoguen des dels seus respectius pensaments i caràcters i que li parlen al segle XXI, amb la actuació de dos actors formidables: Òscar Intente i Joan Gomila.
Zweig s'aboca al segle XXI amb una barreja d'ase i melancolia. Potser admiri els avenços en drets humans, el progrés científic i el cosmopolitisme europeu, però sent que l'ideal d'una Europa de l'esperit segueix sense realitzar-se. Veu a les xarxes socials, la polarització política i el consumisme global d'una nova forma de barbàrie, més subtil però igualment devastadora per la indiferència i l'oblit. Adverteix que la cultura, el seu gran refugi, ha estat relegada per l'entreteniment i la immediatesa. Assenyala que la civilització no se sosté amb dades ni algoritmes, sinó amb empatia, memòria i bellesa. La seua veu crida a recuperar la dignitat de l'individu reflexiu, a posar sota sospita la intel·ligència artificial, a resistir el soroll amb silenci, l'odi amb comprensió i la pressa amb profunditat, però sobretot importa recobrar la memòria.
Bernanos, en canvi, amb un to profètic i encès, denuncia el buit espiritual d'una societat que ho té tot, tret del sentit. Veu en el culte a la tecnologia, la burocràcia i els diners un nou totalitarisme del confort, una "tirania d'altres deus" on l'home se sotmet gustós a la servitud de l'útil, però viu aterrat de nou pel florir dels feixismes.
Clama per una rebel·lió interior, pel retorn de la consciència i la fe viva, no institucional ni dogmàtica, sinó com a acte de resistència contra la deshumanització. Diu que Occident ha oblidat l'ànima, i que sense ànima no hi ha llibertat veritable. Brama que el feixisme és l'Apocalipsi de nou.
Zweig i Bernanos —tan diferents en credo i to— coincideixen en un mateix crit: "Europa, què has fet amb la teva ànima!" Tots dos exhorten a reconstruir l'invisible: la interioritat, la compassió, el pensament. Zweig, amb tendresa i nostàlgia; Bernanos, amb foc i fe. Però el seu missatge és un de sol: sense cultura ni consciència moral, sense memòria, la civilització es converteix en una ombra espantosa.
L'obra teatral de Jaume Capó Frau acaba en el límit de la desesperança. Tanmateix, potser, probablement, el suïcidi de Zweig no sigui la prova del desori, sinó la protesta atònita d'una acusació. Que el crit de Bernanos no es perd al desert, sinó que es converteix en ressò que s'expandeix en l'univers.
Europa, què has fet? Pregunten.
"Haureu conquerit la tècnica, però heu perdut el silenci. Heu multiplicat les veus, però heu oblidat escoltar. Heu fet del soroll la vostra religió. No hi ha verdums visibles, però hi ha màquines que us adormen, pantalles que us dicten la moral i economies que us roben l'ànima amb la icona d'un somriure. Creieu ser lliures perquè elegiu entre mil productes, però ¿escolliu encara entre el bé i el mal? Heu expulsat Déu del món, i ni tan sols us heu quedat amb l'home."
"Europa va néixer no d'un poder, sinó d'un esperit: d'Erasme, de Vitòria, de Luter, de Vives, de Montaigne, de Voltaire, de Goethe, de la conversa entre les ments. Aquesta conversa s'ha tornat crit, baralla, algoritme. La cultura que ens unia s'ha tornat adorn. On és ara la paraula que uneix, la delicadesa, la cortesia de l'ànima? On la veritat?
No hi ha civilització possible quan el bé i la veritat es converteixen en opinió. No hi ha civilització ni cultura quan el feixisme renaix com un monstre de mil caps. No hi ha civilització si es perd la memòria. Els vostres fills neixen entre pantalles que els ensenyen a no patir i a no pensar.
Potser la tasca del vostre temps no sigui construir més, sinó reaprendre a sentir, a llegir amb lentitud, a conversar amb tendresa, a mirar amb atenció. Redescobrir l'alegria del petit. No hi ha redempció sense bellesa, i la bellesa no neix del càlcul, ni de la cobdícia. Temeu el sacrifici, i per això us rendiu sense lluitar. Però, el mal no es venç amb neutralitat. No hi ha pau sense combat interior. No hi ha llibertat sense patiment."
"La veritable cultura, diu Zweig, no adorm, desperta. És perillosa perquè ensenya a pensar, i pensar és un acte de resistència. Europa —la nostra Europa— perirà no per les bombes, sinó per l'oblit."
"Recorda, Europa, que la teua ànima val més que els teus mercats! Que l'esperit d'un sol nen que somnia val més que totes les teues estadístiques".
"Encara hi ha temps. L'esperit europeu no és mort mentre hi hagi qui llegeixi, qui pensi, qui dialogui. No necessitem nous imperis, sinó memòria, memòria, memòria”.
"Noves ànimes disposades a ardre. No per ideologies, sinó per la veritat. Si el món sembla fosc, poseu la làmpada. Si el llenguatge es degrada, parleu amb dignitat. Si la fe sembla impossible, sigeu fidels a la consciència.
"L'esperança, com la democràcia, és un art, una conquesta, no un do. Exigeix paciència, tendresa, cultura i valor. Força valor per combatre els totalitarismes, el feixisme, el racisme, la xenofòbia, el masclisme. El vostre segle no pertanyerà als tebis, sinó als que s'atreveixin a creure que l'esperit pot renéixer.
Llavors, tal vegada, tornarem a reconèixer-vos. Veurem en els vostres gestos alguna cosa de l'antic fervor europeu: la voluntat de comprendre, d'unir, de crear bellesa enmig del caos.
Europa ¡Si encara vols viure, torna a ser esperit abans que poder, cultura abans que mercat, ànima abans que espectacle!"
© jcll. Octubre 25
