Dues ciutats, dos sistemes i un mateix abisme: Barcelona en la crisi del 2008 i l'Havana als 90 es miren davant l'Abisme de Francesc Viadel (publicat per Vincle Editorial) i la Trilogia bruta de l'Havana de Pedro Juan Gutiérrez (Anagrama).
Fa gairebé vint anys vaig llegir per primera vegada Pedro Juan Gutiérrez. La seua Trilogia bruta de l'Havana em va copejar amb una barreja de brutalitat i tendresa, amb aquesta veu bruta i desesperada que s'aferra a la vida a través del sexe, l'humor i el cinisme. Vaig tancar el libre amb la sensació d'haver habitat un cos suorós i malferit, i alhora una ciutat malalta que, malgrat tot, seguia bategant.
La setmana passada, en llegir Abisme de Francesc Viadel, aquella impressió va tornar amb força. Res tenen a veure, en aparença, la Barcelona de la crisi del 2008 i l'Havana dels anys 90, el capitalisme desbocat i el regim cubà. I tanmateix, els dos llibres dialoguen de manera gairebé natural: en tots dos es veu la degradació de la ciutat, l'ensorrament d'un sistema, la intempèrie de l'individu obligat a sobreviure enmig de la ruïna.
A Abisme, Viadel, mitjançant una faula, aixeca un mirall fosc sobre una Barcelona ferida. Els barris perifèrics, travessats per l'atur, els desnonaments i la marginalitat, són molt més que escenari: condensen la ruïna d'un projecte social. La novel·la mostra com la corrupció política i empresarial —aquest càncer d'un capitalisme ferotge i assilvestrat— devora l'estat del benestar i expulsa els seus habitants cap a l'abisme. La ciutat, abans promesa de modernitat, es converteix en un territori degradat on Rafael Bodi, el protagonista, busca recompondre's enmig de la ruïna col·lectiva.
A la Trilogia bruta de l'Havana, la corrupció adopta una altra manera: la d'un regim socialista incapaç d'evolucionar, rígid en el seu pensament i corrupte a la pràctica. No és el mercat salvatge el que devora, sinó la paràlisi i l'oportunisme d'una burocràcia que condemna els ciutadans a sobreviure en el bescanvi, la prostitució i la fam. L'Havana dels 90, amb les seues apagades i la seua misèria, batega com un cos malalt, però brutalment vital.
Les respostes dels protagonistes a aquesta degradació divergeixen de manera radical. Rafael Bodi es refugia en la introspecció, en els passatges onírics que trenquen el fil realista i li permeten explorar les esquerdes del seu inconscient. El seu camí, al meu parer, no el condueix a la llibertat, sinó a una lucidesa amarga, feta de memòria i desencant. Darrerament, "no sentir-se mai tan viu", ultimes paraules que rematen el llibre de Viadel, es una sublimació perqüent, com podría dir Zweig, però, dubtosament, la conseqúència necessària de la desfeta. Pedro Juan, en canvi, no necessita somnis: la seua via és el cos, el rom, el sexe, l'afirmació carnal de la vida davant la ruïna, a la manera de Bukowski. La seua llibertat es fonamenta en l'acceptació del present absolut, en la renúncia a tota il·lusió frustrant, sense deixar de sobreviure per a burlar-lo.
El llenguatge de cada autor subratlla aquesta distància: Viadel escriu amb una prosa acurada, poètica i reflexiva, on cada frase retruny com a ressò d'un temps perdut. Gutiérrez dispara frases directes, brutes, orals, com si fossin dictades per la urgència i la fam. A Viadel, les dones i el sexe apareixen colades per la memòria, amb un tarannà melancòlic. A Gutiérrez, en canvi, són motor de supervivència, companys de batalla en un món on tot es negocia amb el cos.
La paradoxa és que, malgrat partir de sistemes oposats —capitalisme i comunisme—, tots dos relats convergeixen en un mateix resultat: la corrupció destrueix, les ciutats es degraden, els individus busquen sobreviure entre ruïnes. El que canvia és la manera de narrar aquest ensorrament: Barcelona es pensa des de la introspecció; L'Havana, des de l'excés. Cap dels dos prescindeix de l'humor.
En aquest diàleg improbable entre Viadel i Gutiérrez es posa de relleu, al menys, una reposta compartida: l'abisme té ideologia. Ho tenen clar. Malgrat tot, la literatura, en recórrer-lo, és una forma de resistència possible.
© jcll. Setembre 2025
