Perdres en la boira.

    

Ressenya de “El cervell del meu pare”, de Sandeep Jauhar. Lunwerg Editores.

 

En “El cervell del meu pare”, el metge i escriptor Sandeep Jauhar traça una crònica íntima i colpidora sobre la lenta desintegració de la memòria, de la identitat i, en última instància, de la pròpia essència d’un ésser estimat. El llibre és una elegia personal però també una reflexió universal sobre el declivi mental que acompanya la malaltia d’Alzheimer, una ombra que, com un vel opac, s’estén sobre milions de vides.

 

Jauhar, amb una prosa clara però plena de sensibilitat, ens faaaa entrar en l’espai domèstic i emocional de la seua família, on el seu pare —antic professor, figura d’autoritat i dignitat— comença a desaparèixer lentament, no exactament del món físic, sinó del món de la consciència. Aquesta desaparició, gairebé fantasmagòrica, és descrita amb un dolor contingut, amb l’angoixa callada de qui observa com s’esborren els contorns d’una persona estimada.

 

Però l’obra no es limita a l’experiència personal. Amb l’ull clínic del cardiòleg que és, Jauhar desplega una mirada lúcida sobre els mecanismes del cervell, sobre els misteris que encara envolten la memòria i el pensament, i sobre les poques eines de què disposem per lluitar contra la degeneració neuronal. Les explicacions mèdiques no desentonen: són poètiques, gairebé contemplatives, i enriqueixen el relat amb una profunditat que transcendeix l’anècdota.

 

El llibre també és una meditació sobre la cura, la dignitat i el vincle entre pares i fills. Què vol dir tenir cura d’algú que comença a deixar de ser ell mateix? Com canvia la nostra manera d’estimar quan l’altre ja no recorda qui som? A través d’aquestes preguntes, Jauhar posa el dit a la nafra de la condició humana: la fragilitat de l’individu, la persistència de l’amor, la pèrdua com a part inevitable de la vida.

 

         “El cervell del meu pare” és una obra que toca l’ànima, una elegia científica i emocional alhora, i un crit emotiu, tendre i suau davant la impermanència de la ment. Un llibre que commou, ens fa pensar i, sobretot, ens recorda el valor immens de la memòria —fins i tot quan comença a desaparèixer. Un llibre imprescindible per tots aquells que tenen al voltant a qualsevol al qui estimen i estan veient com se’n va a poc a poc a mesura que es dilueix la seua memòria dintre d’una boira inclement.

© jcll abril 2025

 

La vegetariana de Han Kang (Nobel 2024)

 

 

“La vegetariana”, de Han Kang (Premi Nobel de literatura 2024)

 

“La vegetariana” (2015), de l’autora sud-coreana Han Kang, és una novel·la que incomoda i fascina a parts iguals. Darrere d’una premissa aparentment simple —una dona que decideix deixar de menjar carn— s’amaga una reflexió profunda sobre la repressió, la violència social i la recerca d’una llibertat íntima, gairebé animal.

L’obra està estructurada en tres parts, narrades des de la perspectiva de tres personatges diferents, tots ells testimonis de la progressiva alienació de Yeong-hye, la protagonista. Aquest recurs, lluny de diluir la força del relat, el multiplica: Yeong-hye mai explica directament els seus motius, i és precisament aquest silenci el que amplifica la seua radicalitat. Com el Glahn de “Pan” de Knut Hamsun (Nobel de literatura 1920), Yeong-hye actua per impuls, guiada per una intuïció que la societat no pot —ni vol— entendre.

La natura, aquí, no és un espai bucòlic, sinó un refugi gairebé espiritual. El desig de Yeong-hye d’abandonar la carn, de deixar de ser part d’una cadena de consum i violència, es va transformant en una recerca d’identificació amb el món vegetal. Aquesta metamorfosi té un component místic, però també corporal: Han Kang descriu amb una bellesa inquietant la relació entre cos i natura, des d’una sensibilitat que recorda les pulsions primitives de Hamsun, però traslladades a la fredor asfíctica de la societat urbana contemporània. Tant Hang com Hamsun conecten aquest univers de personatges inadaptats amb la natura com a refugi i exili.

La escriptura de Han Kang és minimalista, precisa, plena d’espais en blanc que obliguen el lector a confrontar-se amb allò que no diu. No hi ha grans explicacions psicològiques, sinó gestos, silencis i mirades. Aquesta economia expressiva accentua la càrrega simbòlica de la història: la renúncia a la carn esdevé una metàfora d’oposició a la violència sistèmica —familiar, patriarcal, institucional— i, alhora, una fugida cap a una forma d’innocència impossible.

“La vegetariana” és una novel·la sobre el límit entre civilització i natura, entre allò humà i allò altre, que qüestiona fins a quin punt la societat tolera la dissidència radical. Com en “Pan”, el càstig social davant l’instint és implacable. La llibertat, en Han Kang, és una rebel·lia que només pot expressar-se a través del cos, fins a la desaparició.  

Jcll maig 25.

 

 

 

PAN de Knut Hamsun

 

 

 

“Pan”, de Knut Hamsun. Editat per Nórdica.Libros.  març de 2.024.

 

Knut Hamsun, autor nòrdic (1859-1952), un dels escriptors més contradictoris de la literatura europea, és tan recordat pel seu geni literari com per les seues simpaties polítiques tan deplorables. Racista i filonazi declarat, Hamsun va arribar fins i tot a elogiar públicament Hitler, un acte que va marcar de manera indeleble la seua figura després de la Segona Guerra Mundial. Jutjat per traïció a Noruega, la seua edat avançada i el presumpte deteriorament mental van suavitzar la seua condemna. Tot i això, el seu llegat literari va continuar creixent, exercint una influència poderosa en autors del segle XX com Thomas Mann, Franz Kafka, Hermann Hesse o fins i tot Charles Bukowski.

 

“Pan” (1894), una de les seues obres més representatives, condensa a la perfecció les virtuts estilístiques i temàtiques que li pertanyen generosament. Lluny de l’artifici retòric, Hamsun adopta una prosa senzilla, gairebé minimalista, que resplendeix en la descripció bucòlica dels paisatges nòrdics. La natura, a la seua obra, no és un simple teló de fons: és un personatge viu, que respira i condiciona els impulsos més primaris de l’ésser humà. En aquest sentit, “Pan” s’inscriu dins el neoromanticisme, amb la seva exaltació de l’instintiu davant les normes socials.

 

El protagonista, el tinent Thomas Glahn, encarna aquest esperit salvatge i contradictori. Glahn és un ésser antisocial, imprevisible, apassionat fins a l’autodestrucció, incapaç d’adaptar-se a les convencions de la vida burgesa. La seua relació turmentosa amb Edvarda, jove filla d’un ric comerciant, és més un duel d’orgulls que no una història d’amor. Hamsun retrata aquesta tensió amb una cruesa i sensibilitat que anticipen les obsessions de la literatura moderna: l’alienació, la impossibilitat de l’amor autèntic, el desgarrament interior.

 

La major virtut de “Pan” rau en la manera de captar les oscil·lacions de l’ànima humana, amb una naturalitat espaordidora. Els personatges no s’expliquen: actuen, fluctuen, es contradiuen, com si Hamsun els hagués alliberat de tota psicologia convencional. El seu neoromanticisme no és una evasió idíl·lica, sinó un retorn a les passions elementals, a la intempèrie emocional.

 

Tot i l’ombra fosca que projecta la figura de Hamsun, és innegable que “Pan” continua essent una obra fonamental per entendre l’evolució de la narrativa al segle XX. La seua influència persisteix, com un eco incòmode, recordant-nos que el geni literari no sempre va acompanyat de virtut moral.

 

Mentre llegia la novel·la i seguia la imprevisibilitat dels personatges principals sonava de fons per mi el seguici dels patrons harmònics imprevisibles del jazz de Charlie Parker i fèiem un bon casament. 

    jcll. Abril 2025