"Tot el que tinc, ho duc al damunt" és una de les obres més emblemàtiques de l'escriptora romanesa Herta Müller, guardonada amb el Premi Nobel de Literatura el 2009. Aquest llibre és un testimoni esgarrifós de l'experiència dels alemanys de l'Est deportats als camps de treball a la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial. Una tragèdia històrica que va afectar més d'un milió de persones. A través d'una prosa poètica i esmolada, Müller ens fa viure l'angoixa, el dolor i la lluita per la supervivència en un context marcat per l'opressió, la falta d'esperança i la constant amenaça de la mort.
L'autora mostra el buit existencial que acompanya els personatges, els quals es veuen forçats a construir les seves vides des del no-res. Els deportats alemanys de l'Est, atrapats en la maquinària destructiva del règim soviètic de Stalin, són desplaçats i reduïts a ombres de si mateixos, condemnats a un futur incert. La nostàlgia es converteix en una presència constant en el relat: els records d'una vida que ja no existeix, la pèrdua de les seves arrels, s'entrellacen amb l'angoixa del present. Aquest sentiment s'intensifica a cada pàgina.
A través dels ulls dels seus personatges la identitat s'esvaeix i la vida quotidiana es converteix en una lluita per mantenir alguna cosa d'humanitat enmig de la brutalitat de l'existència deportada. La falta d'esperança és una constant que inunda el text, gairebé com una boira que no deixa veure més enllà del patiment. Els deportats s'enfronten com a esclaus a l'escassetat de recursos, a la fam, a la desolació emocional i física, mentre busquen aferrar-se a fragments de dignitat.
La fam és un altre dels aspectes fonamentals en l'obra. No només es tracta de la fam física, el buit de l'estómac que es converteix en una tortura diària, sinó també d'una fam de tots els sentits. Res té un propòsit, una raó per seguir endavant. El suïcidi és una temptació constant. L'autora descriu de manera aguda la necessitat de subsistir en forma de tortura, mostrant com el menjar escàs es converteix en un objecte de desig i desesperació, mentre que la vida mateixa sembla reduir-se a la lluita per la supervivència més elemental.
La soledat que impregna el relat és també esgarrifosa. No hi ha llaços emocionals entre els personatges. Cadascú viu en la seua atordida individualitat. Al llarg de la novel·la, els personatges se senten despullats dels seus vincles més propers, ja sigui a través de la separació física o emocional. En la vasta i opressiva indiferència del camp de treball, la relació amb els altres es redueix a una mera supervivència, mentre la connexió humana s'esvaeix en la distància. L'aïllament és complet, tant en sentit físic com en la desconnexió emocional que experimenten.
Finalment, el nihilisme que subjau en tot el relat és ben palès. L' absència d' un futur, la pèrdua de la fe en les institucions i en la pròpia humanitat es fan evidents a mesura que avança la narració. No hi ha consol, no hi ha redempció. Els deportats s'enfronten a un horitzó on no hi ha promeses, ni justícia, només un buit abismal que amenaça engolir-los per complet. Ni el guardià és l'enemic de qui cal fugir i amb el qual centrar l’odi com a referencia vivencial. En tot cas, és el mateix company deportat qui es converteix en algú aliè o és un col·laboracionista a qui, per tal de sobreviure, cal fer la guitza. La guitza tampoc genera odi, el que és pitjor, provoca un vacuum verinós pitjor que el principi d’abandó i negació d’un mateix. Fins a tal punt arriba la destrucció del personatge en la seua absoluta solitud que no existeix res més que la fam. La fam és l'expressió del buit en el qual un existeix. No hi ha més horitzó.
La novel·la d'Herta Müller és una obra complexa i commovedora que capta l'angoixa dels deportats alemanys a la Unió Soviètica, i que, a través d'un estil que no menysprea allí poètic, confronta la cruesa de la història i la fragilitat de la condició humana. L'obra de Müller a més d'un recordatori dels horrors del passat, és aleshores una reflexió sobre el patiment i la dignitat en circumstàncies extremes.
Tota la novel·la és com un adagi lentíssim en gran format on va destruint-se de manera punxant, sense emoció, el miratge del principi de vida. Tot el bo i valuós d’aquest mon s’apaga, resulta cruelment derruït amb una desoladora absència de valors, mes enllà de subsistir sense cap sentit.
El millor de la novel·la és la manera de relatar amb passatges colpidors des d’un punt de vista poètic. Com a historia és reiterant d'aquelles tan nombroses que es refereixen al caos provocat per la Segona Guerra Mundial al camps de concentració i destrucció nazis amb l’holocaust, però ara referit als alemanys romanesos deportats a la Unió Soviètica per l’únic fet de ser alemanys i consegüentment vençuts. L’altra cara d’una moneda semblant.
© jcll. Febrer 2025
