"Colp de gracia" de Denis Lehane contra la norma.

Ressenya de Cop de gràcia de Dennis Lehane

 


Dennis Lehane, conegut per la seua habilitat per explorar els racons més foscos de l'ànima humana, escriu "Cop de gràcia", una novel·la negra que no només és un thriller absorbent, sinó també una incisiva reflexió sobre el racisme i les cicatrius socials que persisteixen als Estats Units. Ambientada en la dècada de 1950, l'obra se situa a Boston, una ciutat profundament marcada per la segregació racial i les tensions socials, un context que Lehane aprofita magistralment per construir una trama que barreja violència, corrupció i dilemes morals.

 

La novel·la segueix la història de Luther Laurence, un jove afroamericà que fuig dels seus dimonis personals i es veu atrapat en una xarxa de criminals. Paral·lelament, coneixem Danny Coughlin, un oficial de policia blanc la vida del qual sembla transitar per un camí marcat pels prejudicis i les expectatives socials del seu entorn. A mesura que els seus destins s'entrellacen, tots dos homes han d'enfrontar decisions difícils que els obliguen a qüestionar no només els seus valors, sinó també el sistema que perpetua l'opressió i la desigualtat.

 

Un dels majors assoliments de Lehane en aquesta obra és la seua capacitat per teixir una narrativa que transcendeix els límits del gènere negre. Tot i que el llibre compta amb tots els elements clàssics del gènere —violència, traïcions i un ambient ombrívol—, Lehane aprofundeix en els problemes sistèmics que alimenten el crim i la desesperança. La discriminació racial, en particular, és un eix central de la trama. A través de Luther, l'autor retrata les barreres gairebé insuperables que enfronten les persones afroamericanes en una societat dissenyada per mantenir-les al marge. Per la seua banda, Danny personifica el conflicte intern dels qui comencen a qüestionar les normes socials que han acceptat com a inevitables.

 

La narrativa de Lehane està impregnada d'un realisme cru. Les seues descripcions detallades de Boston, amb els seus barris segregats i les seues institucions corruptes, transporten el lector a una època i un lloc que, encara que distant, se senten inquietantment familiars. L'autor mostra la brutalitat i les contradiccions dels seus personatges, com la cosa més natural de la condició humana. Aquest enfocament, combinat amb un estil d'escriptura tens i evocador, manté el lector atrapat fins a l'última pàgina.

 

Un altre aspecte destacable de la novel·la és com aborda la lluita per l'educació i la igualtat racial. Lehane il·lustra com les polítiques segregacionistes no només limitaven les oportunitats de les comunitats negres, sinó que també perpetuaven una mentalitat que justificava la discriminació. En aquest sentit, Cop de gràcia no només és un testimoni d'una època, sinó també un recordatori que els problemes que aborda continuen sent rellevants avui dia.

 

Cop de gràcia és molt més que un thriller; és una obra compromesa amb l’exploració dels complexos problemes de la identitat, la justícia i la moralitat en un món tan fracturat com el de la societat nord-americana. Dennis Lehane demostra que és un mestre del gènere negre, capaç de combinar intriga i profunditat social en una narrativa fascinant i colpidora. Aquesta novel·la, per mi, és de lectura imprescindible com seguidor del gènere i, potser, em sembla, també per als qui busquen històries que desafien la seua percepció del món.

Jcll. Decembre 24.

Azaña al jardí des frares.

AZAÑA AL JARDI DELS FRARES.

 


"El jardí dels frares" és una obra única dins del corpus literari de Manuel Azaña, on l'autor em porta en un viatge introspectiu a través de la seua pròpia experiència i reflexions. Publicada el 1926, l'obra presenta una narració íntima i filosòfica en la qual Azaña tracta de compartir les seues impressions sobre l'educació rebuda, els rancis estereotips de l'Espanya imperial i la seua posterior evolució intel·lectual i política
 

 

El llibre adopta una estructura que combina elements autobiogràfics amb reflexions més àmplies sobre la societat i la política de l'Espanya de principis del segle XX. A través de la veu del mateix Azaña, em fa testimoni, com a lector, de la seua trajectòria personal, des dels dies de la seua educació catòlica conservadora fins al seu distanciament gradual dels valors tradicionals i la seua adopció de postures més progressistes i secularitzades durant la seua estada a l'internat del que abandonarà de manera abrupta abans de concloure els seus estudis de Dret. Metaforicament es trau les espardenyes per colpejarles i espolsar la pols de quatre segles des de la contrarreforma.

 

Azaña utilitza el jardí del convent com un símbol recurrent al llarg de l'obra, representant no només un espai físic, sinó també un espai metafòric de reflexió i creixement personal. En aquest entorn, explora temes com la identitat, la religió, la política i la llibertat intel·lectual, oferint una visió profunda i multifacètica de la seua pròpia experiència i de la societat espanyola del seu temps.

 

La prosa d'Azaña, a més de ser molt prolixa, és elegant i reflexiva, amb un estil que combina la narrativa descriptiva amb la reflexió filosòfica. La seua capacitat per evocar imatges vívides i transmetre emocions complexes és captivadora des de les primeres pàgines i em submergeix en el seu món interior i em fa participar dels dilemes morals i existencials que enfronta. Tot el temps tinc la impressió d'estar a l'escolta d'un extraordinari orador a la recerca de lluïment, com a mostra de la seua extensa erudició, cosa que, molt sovint, fa difícil seguir el seu discurs.

 

Un dels aspectes més destacats de "El jardí dels frares" és la seua rellevància històrica i política. A través de les reflexions d'Azaña, em fa intuir una visió única sobre els canvis i tensions que van sacsejar la societat espanyola durant aquest període, incloent-hi el conflicte entre tradició i modernitat, el sorgiment de moviments polítics i socials, i la lluita per la llibertat i la democràcia. Especialment n'hi havia que despullar de poder a l'Esglesia espanyola, ancorada en el inmovilisme més ranci.


Juny 2024

 

Poc natural i una mica confus El guardiá invisible.




El guardià invisible
” és la primera entrega de la "Trilogia del Baztán" escrita per Dolores Redondo, una novel·la negra que barreja el misteri amb elements de la mitologia basca i la vida quotidiana a la vall del Baztán. Malgrat el seu èxit entre els lectors i la crítica, per a mi, el llibre resulta una experiència una mica insatisfactòria, especialment si es considera des del punt de vista de la seua estructura narrativa i desenvolupament de personatges.

 

Un dels principals problemes d'El guardià invisible rau en la seua falta de cohesió. La història, que arrenca amb el descobriment d'una sèrie d'assassinats d'adolescents en un petit poble de Navarra, segueix la inspectora Amaia Salazar mentre investiga els crims i tracta de resoldre'ls. Tanmateix, la novel·la sembla perdre's en la maror de subtrames i elements que, en lloc d'enriquir la història, la dispersen. La combinació de gèneres –policial, psicològic i mitològic– no sempre funciona de manera fluida, i la barreja de realitat i elements sobrenaturals no està ben equilibrada. Els salts entre les llegendes basques i el thriller policial de vegades se senten forçats i mal integrats, cosa que genera una sensació de desconnexió entre les diferents parts de la trama.

 

En termes de personatges, Amaia Salazar, la protagonista, és complexa i ben construïda pel que fa al seu rerefons personal, però la narrativa sovint abusa del seu passat traumàtic. La relació amb la seua mare, que és una subtrama central del llibre, de vegades acapara tant espai que acaba desviant l'atenció del principal conflicte policial. Aquesta càrrega emocional constant, tot i que està ben justificada en termes psicològics, dilueix la tensió que hauria d'estar centrada en la investigació dels assassinats, i això acaba perjudicant el ritme general de la novel·la. Al seu torn, alguns personatges secundaris que podrien haver estat interessants queden desdibuixats, especialment els membres de l'equip policial d'Amaia, que semblen mers accessoris i no tenen un desenvolupament sòlid.

 

Un altre aspecte problemàtic de la novel·la és el ritme irregular. Hi ha moments en què la trama avança a un ritme molt lent, aturant-se en descripcions detallades de l'entorn o els records de la protagonista, cosa que fa que la lectura es torne tediosa en alguns punts. Aquestes pauses prolongades per descriure l' ambient rural o aprofundir en el passat d'Amaia, encara que puguen afegir un cert color local i context, en excés esdevenen llastos que frenen l'acció principal. La vall del Baztán, amb la seua atmosfera fosca i opressiva, és un dels elements més ben assolits, però quan l'ambientació sembla sobrepassar la trama, em sembla que l’autora s'està desviant de l'objectiu narratiu.

 

L'aspecte mitològic, un dels grans atractius de la novel·la, tampoc acaba de quallar del tot. Si bé és interessant la inclusió d'éssers del folklore basc com el “basajaun”, un ésser mític que protegeix el bosc, la manera com aquestes llegendes s'insereixen en la trama sembla poc natural i una cosa confusa. Al acabar, es deixa el lector amb una sensació que la història no ha sabut equilibrar la mitologia i la investigació criminal de manera satisfactòria, cosa que contribueix a la percepció d'una estructura caòtica.

 

Pel que fa al desenllaç, El guardià invisible tanca el cas dels assassinats de forma correcta, però no sorprenent. Les revelacions finals, tot i que encaixen dins de la trama, no tenen aquest "cop d'efecte" que caracteritza les millors novel·les del gènere. A més, alguns caps solts que queden pendents semblen més aviat descuits narratius que decisions deliberades per obrir pas a les seqüeles de la trilogia.

 

Per mi, El guardià invisible té una premissa atractiva i certs moments interessants, però falla en la seua execució. L'estructura dispersa, l'abús de subtrames emocionals i la integració poc fluida dels elements mitològics fan que la novel·la perda consistència i direcció. Tot i que Dolores Redondo té talent per a la creació d'atmosferes i personatges complexos, en aquesta obra la manca de focus narratiu frustra el meu desig de trobar  un thriller més sòlid i millor estructurat. 


Espere que Kamasi Washington, el saxofonista nordamericá que escoltava mentre llegia la novel·la, no es quede asociat a qualsevol altra de Redondo que puga llegir en el futur, però ho dubte.